Una (altra) passejada memorable pel geni de Béjart

Tretze anys, i com vola el temps, han passat des de la primera visita a Andorra del Béjart Ballet Lausanne, companyia hereva del mític Ballet du XXe siècle fundat pel coreògraf marsellès. Estaria bé que no haguessin de passar més de dos lustres abans de tornar-ne a gaudir. “Tant de bo”, reconeixia Gil Roman, hereu i “transmissor”, sobretot de les creacions de Béjart; insisteix en aquest paper en la petita compareixença prèvia davant la premsa. Els temps han estat dolents. Tant per a la dansa com per a la lírica. Centrem-nos, doncs, en el present, i en la ja inesborrable empremta que ahir tornava a deixar la companyia sobre l’escenari del Centre de Congressos. En el marc, és clar, de la Temporada de Música i Dansa de la capital. Un programa, Pièces curtes, que oferia una panòplia de les tècniques, les sensibilitats i les emocions posades en dansa per Maurice Béjart. Una proposta eclèctica, diversa –atenem només a les músiques: de Bach i Mozart a Brel i Barbara–, que es va estrenar ara fa just un any al Festival Como Città della Musica. 
Una vintena de ballarins, no la companyia al complet, van escenificar aquestes “cèl·lules”  dels ballets de Béjart, però cèl·lules que porten en sí l’ADN sencer de cada creació, la història completa. Com a Dibouk: l’extracte d’aquesta coreografia, basada en una llegenda hebrea, és el germen a partir del qual el marsellès va bastir tota l’obra. 
La suite Brel et Barbara, es podia pressuposar sense gaire por a l’error, va ser un dels moments més aplaudits del públic: qui no s’ha dolgut d’un amor escoltant Ne me quitte pas? Béjart hi afegeix un punt d’ironia, amargor en els moviments com de nina trencada. Qui no ha seguit internament el ritme frenètic de La valse à mille temps? Qui no ha pensat que ja val la pena la vida precisament Quand on n’a que l’amour?, cançó convertida aquí en un fi de festa capaç d’enviar tothom cap a casa amb l’ànim exultant.  Coreografies, per cert, que Roman va ballar tants cops. No sent desitjos de pujar a l’escenari? “Cap”, confessava en la mateixa roda de premsa, “el meu paper ara és obrir el camí als joves, al talent dels joves”. I posava l’èmfasi en l’excepcional tècnica, i les excepcionals dots, de l’intèrpret de La porte, un solo creat per a dona però que Roman encomana a un noi. “És un jove estrany, una mena d’àngel, amb una extraordinària capacitat tècnica per ballar en puntes”, anunciava el director. El públic va quedar corprès, efectivament, davant aquests minuts d’extremada exigència tècnica. 
L’espectacle acomiadava la Temporada aquest curs amb el millor regust possible. Sobretot després de temps tan buits. A la tardor, n’esperem més.