Hi ha una altra Andorra que no és ben bé pintoresca ni especialment verda ni, si t'ho mires bé, del tot acollidora. Una Andorra que oscil·la entre el blau esmorteït, el blanc trencat i totes les gammes del gris, on sempre plou, acaba de ploure o està a punt de ploure, acostuma a fer-hi un fred que pela, i on els elements sembla que s'hagin confabulat per posar-te les coses dificiletes. Una Andorra que, tot i això, no acaba tampoc de ser hostil i que conserva una rara atracció de femme fatale, si és que encara es pot dir una cosa així sense que t'acusin de matxiru·lo.
Doncs aquesta és l'Andorra que retrata Arnau Sánchez als seus olis, i l'Andorra que exposa a Illa Carlemany fins al 25 de gener. Temàticament potser no tingui gaire a veure amb les il·lustracions amb què va debutar a Londres, el volum de relats de Virginia Woolf que Trotalibros va publicar al desembre. Però formalment i conceptualment són cosins germans, per no dir germans bessons. El que li interessa, diu, no és tant reproduir el que veu –perquè ja saben que la seva dèria són els paisatges, urbans o no– sinó captar-ne les "vibracions, les sensacions i l'essència". El que té clar, insisteix, és que el que ell veu en un determinat paratge –posem que parlo del passeig del riu de la capital, de l'antiga plaça del Poble, de l'avinguda Sant Antoni de la Massana o de la carretera de l'Obac, a la capital, no necessàriament coincideix amb el que hi veiem els altres. Ell veu el que hi veu, i de passada ens ensenya a mirar el que hem vist mil vegades com si fos la primera. No consisteix més o menys en això, l'art?
El dubte que queda és si el meu amic Arnau pinta paisatges o autoretrats. Però en qualsevol cas no és una proposta banal perquè sempre deixa eco. Fixin-se en l'inofensiu hostal El Serrat, que passat pel seu sedàs sembla una mansió victoriana amb fantasma inclós sortit d'una novel·la de Bronte (Charlotte), posem que parlo de Thornfield Hall i de Jane Eyre. O en el túnel d'Arcalís l'endemà de la nevada, obertament hostil i d'on estan a punt de sortir, morts de gana i de por, el Viggo Mortensen i el seu fill sense nom de La carretera. Això, per començar.
No tot és tan espectral, és clar. Té també estampes més o menys plàcides, com el desaparegut quiosc de la plaça del Poble, que tot i així conserva cert aire de conte de terror, o els vespres plujosos del passeig del riu en què el Valira s'ha convertit en el Sena i s'intueix al final de tot la parada d'un bouquiniste –que més voldríem–. Però on demostra que ell veu més enllà de la majoria és en racons que mai hauríem pensat que mereixerien convertir-se en oli: la travessia de la Massana, per exemple. Diu que li interessa la sensació d'estrès que emana de les cues i del soroll que gairebé se sent, i el resultat no és gaire lluny d'Oxford Street, una de les il·lustracions de Londres. O en les dues vistes de la carretera de l'Obac amb el Panorama al fons, probablement el tram de carretera més hostil de la nostra xarxa viària, que el meu amic Arnau ha sabut veure amb els ulls amb què un pare mira la seva filla: només hi veu les gràcies. Per no parlar del Pas de la Casa, que també té un forat a la seva obra.
Que el petit dels Sánchez és un paisatgista de la vella escola? Que la figuració és cosa del passat? Ho tornarem a dir: hi ha més abstracció en una tela hiperrealista d'Antonio López que en qualsevol instal·lació, performance o happening que en ocasions ens han intentat colar com el súmmum de l'art contemporani. Només és qüestió de distància. Si s'hi apropen prou, res de més conceptual que la Gran Vía de Madrid. Arnau Sánchez no és òbviament Antonio López, ni ho pretén, però mirin Andorra amb els seus ulls i veuran una Andorra que no havien vist mai. Paraula.
