Eren els temps heroics del land art, els temps en què Robert Smithson construïa la Spiral Jetty al desert d’Utah o Christo i Jeanne-Claude començaven a empaquetar grans estructures. Art fora dels circuits comercials, art que cridés des de la terra. Ara fa cinquanta anys també aquí, a les valls d’Andorra, també es va voler llançar aquest crit. Els germans Reguant, a través del seu despatx d’arquitectura –Gira, Grup Interdisciplinar de Recerca Arquitectònica, tota una declaració d’intencions– s’empescaven un projecte gegantí: una bandera que onegés de vessant a vessant sobrevolant un Santuari de Meritxell aleshores nou de trinca. La van hissar el 8 de setembre del 1976, amb intenció que fos una intervenció efímera, que fos la degradació natural que la portés a la seva fi. Va durar dues setmanes. L’experiència, la primera petjada del land art al país, es recordarà en el marc de les xerrades que commemoren el mig segle de l’edifici de Ricard Bofill.
 
Col·locada a 130 metres d’alçada des del fons de la vall, l’enorme bandera de 350 metres quadrats (“més gran que un camp de tennis de dobles, l’equivalent a uns quants apartaments d’avui dia”, precisa Reguant per il·lustrar-ne la magnitud), anava més enllà d’una atracció vistosa, més enllà d’una intervenció artística, també, tot i que aquest era el principi. “La idea era fer una intervenció a la natura, en un punt interessant geològicament, en una vall tancada i profunda,  però també volíem que més enllà de l’acció de land art tingués una part reivindicativa”, apunta Reguant. “Una bandera de vessant a vessant, en un moment en què Andorra encara no tenia institucions pròpies, modernes, sinó que estava dirigida pels coprínceps i els seus representants”, semblava una idea adient per posar aquesta “reivindicació de país” sobre la taula. O més aviat, en l’aire.
 
Bevia en certa manera de la idea que el mateix Bofill ja havia apuntat: un pont que travessés la profunda vall. No es va materialitzar, però durant aquelles dues setmanes, la idea va ballar pels aires reconvertida en senyera. “Volíem que fos una obra efímera, una obra subtil, confegida amb el mínim de materials”.
Van comptar amb la complicitat de Sindicatura i col·laboradors necessaris: l’Associació de Bancs i Banquers Andorrans, que ho va finançar; el Club Pirinenc d’Andorra, que els va ajudar a muntar el complex entramat, i dues cases de material de muntanya, la suïssa Mammut i la francesa Galibier. Era un moment, precisa Reguant, en què el comerç per aquestes contrades era massa modest per proporcionar-los el quilòmetre de corda de la qualitat que exigia el projecte.Tot plegat, rebla Reguant, va configurar “la primera acció de land art al país i en un moment en què aquí ni se’n parlava”.
 
S’havia de veure la sorpresa dels automobilistes, com alguns s’aturaven per fer-hi fotos des de la carretera dels Racons”, i això que encara no hi havia la febrada dels smartphones. També hi van quedar algunes filmacions casolanes, d’uns pocs minuts cadascuna, que seran projectades precisament per acompanyar la conferència en què es recordarà aquesta curiosa experiència artística. Serà el proper dia 20, a les set de la tarda al santuari mateix.
 
Va ser obra efímera, dèiem, com havia estat concebuda. Potser més del que s’esperaven els impulsors mateixos, perquè just aquells dies van caure unes tempestes fortíssimes i el vent bufava de valent. “Podríem haver-ho fet amb teles de veler, que aguantés millor la intempèrie, però no volíem, el nostre desig és que fos una obra subtil”. Entre altres raons, perquè desitjaven que tota la instal·lació fos relativament senzilla. Relativament, i sort dels membres de l’associació de muntanyers, de manera que no volien dependre de ginys ni complicacions afegides. “Érem aleshores molt seguidors de Christo i ell havia fet coses als Estats Units on es necessitaven cables, grues, tota una parafernàlia important d’enginyeria de la qual nosaltres volíem prescindir; nosaltres volíem una obra manual, senzilla, subtil, que necessités el mínim de recursos, precisament perquè estàvem capficats en la construcció amb materials mínims i no contaminants, el reciclatge, etcètera”.
 
Van comprar a Catalunya el teixit més fràgil i a la vegada resistent que van trobar, triat després de proves de laboratori. Curiosament, es va començar a esquinçar pel color blau de la bandera, justament on ells havien previst: era el fragment de menys qualitat de la tricolor. D’altra banda, després d’estudiar costures reforçades i cada detall al mil·límetre, l’única cosidora de qui es van refiar va ser la pròpia mare. Si ja d’entrada els devia dir allò de fills, quina idea boja, quan li van arribar amb la demanda que la confeccionés al seu taller es va posar les mans al cap. “Ja podeu imaginar, perquè en el petit taller d’una modista vam haver de fer entrar aquella cosa colossal”, reconeix Reguant. Perquè de llarg la bandera ja feia 24 metres, així que és fàcil imaginar què suposava això per a un taller artesanal: quilòmetres de costures. “A la mare li va semblar una bogeria, però ho va fer. És que no sabíem a qui donar-ho i nosaltres volíem controlar perfectament tots els passos, el tipus de costura, els fils, els reforços...” Va ser una feinada de molts dies, però la idea es va materialitzar a la perfecció. Així van aconseguir una bandera que dansava pels aires en una imatge molt estètica.
 
Les imatges eren, òbviament, carnassa per a les portades de la premsa local. El Poble Andorrà se’n va fer ressò, amb fotografies i entrevistes amb els impulsors. Fora d’aquí també va tenir presència, en diaris com el Correu Català. La gent els aturava pel carrer per dir-los que els havia encantat. “És que era com un ballet en l’aire, la bandera no parava de moure’s, amb els corrents d’aire continus”. Amb els ascendents, l’aire calent que puja quan s’escalfa l’aire del fons de la vall, aconseguien que la bandera estigués sempre onejant, dreta, sense embolicar-se al voltant del màstil”. Un cop acabada l’aventura, el drap es va fragmentar i reconvertir en banderes per repartir. Una d’elles es pot veure a l’exposició que aquests dies acull el santuari.
 
La hissada es va celebrar el mateix 8 de setembre del 1976, naturalment. Però no a l’hora prevista. Amb anècdota pel mig, tal com toca: hauria d’haver-se celebrat al matí i que la bandera presidís els actes de la patrona, però els van aconsellar deixar-ho per a la tarda, perquè just aquell dia la senyora de Giscard d’Estaing visitava el Principat i havia de marxar en helicòpter. Era preferible, van acceptar, no posar en risc tan il·lustre hoste.