Els últims temps els va passar Antoni Morell (1941-2020) posant una mica d’ordre a un arxiu monumental que era una mina d’anècdotes i de personatges. Entre aquests últims hi tenia un lloc preeminent Pete Seeger, una de les patums del folk nord-americà, que com és sabut va tenir el detall de dedicar-nos una mena d’himne pacifista, a quatre mans amb la lletrista Malvina Reynolds. La història és prou coneguda, i només en recordarem aquí la que es va publicar per primera vegada al disc The Bitter and the Sweet (1962) i que El pont d’Arcalís la va versionar estupendament el 2015 a La seca, la meca i les Valls d’Andorra, amb traducció, més aviat reinterpretació, d’Albert Villaró.

Tot això ja ho sabíem, òbviament. Si en parlem avui i aquí és pel tros de paper que tenen aquí al costat, i que Morell conservava amb legítim orgull, especialment després del traspàs de Seeger, el gener del 2014. No és el tovalló en què Messi va firmar el primer contracte amb el Barça, però forma part de les respostes al qüestionari que Morell li va fer arribar i que va incloure al volum 693 anys després, coescrit a quatre mans amb Elidà Amigó. Les respostes oficials les va enviar Seeger en una pàgina mecanografiada datada el 30 d’octubre del 1970. L’home s’ho devia repensar i a última hora hi va afegir una nota manuscrita on deixa anar un pessimisme a prova de banjo i ukulele: “Em temo que si el món no aprèn a discutir amb bones paraules i millors accions en lloc de malifetes, en uns pocs segles la raça humana s’haurà extingit i amb ella, possiblement tota forma de vida al planeta. Seria una llàstima, perquè hi ha tantes coses que mereixen la pensa ser viscudes!”

Seeger ens dedica també una reflexió que insisteix en la idea que ha exposat al qüestionari: “La meva impressió sobre Andorra es confusa: comprovo que la prosperitat pot destruir moltes formes de vida ben boniques. Els pobres són sovint més feliços que els rics!” Ho havia dit a 693 anys després: “Quan vaig visitar Andorra vaig descobrir una cosa a la vegada inesperada i en certa manera graciosa, que la pau i la prosperitat n’estaven destruint la cultura. Seria una llàstima que els joves andorrans [som al 1970] oblidessin les bones maneres dels seus avis i besavis (...) Quan les novetats entren per la porta principal, els vells costums surten per la del darrere, i això no hauria de ser així”.

El bon Seeger, potser pres del mite del bon salvatge i en certa manera ell mateix turista de l’ideal, dona a entendre d’una banda que ens havia visitat en alguna ocasió no gaire remota, i augura que repetirà, “espero que abans de morir i que sigui a l’hivern, quan les muntanyes estiguin nevades”. Les preguntes són òbvies, i veurem si un dia obtenen resposta: quan va descobrir Seeger Andorra? Va arribar mai a tornar?