Josep Brugal i Fortuny era fill d’un veterinari de Vilafranca del Penedès. Se li donava molt bé el dibuix i, ja des de ben petit, s’interessà molt per l’enginyeria. Amb aquest bagatge, va cursar la carrera d’arquitectura a la Universitat de Barcelona i va treure’s la llicenciatura abans de la Guerra Civil. En acabar el conflicte, durant el qual va servir al cos d’enginyers de l’exèrcit republicà, va haver de tornar a la universitat per homologar la seva anterior titulació sota el nou règim franquista i poder fer-se càrrec, entre altres, de la restauració de la basílica de Santa Maria de Vilafranca.
Poc abans de 1949 un amic molt proper del seu pare, el doctor Pal, membre de la família propietària dels Banys de Sant Vicenç establert com a oculista a Barcelona, va posar-se en contacte amb ell per proposar-li un ambiciós projecte constructiu. Resulta que el seu cunyat, el doctor Xavier Maestre, de cal Molines d’Andorra la Vella, volia construir una nova residència familiar a la Seu d’Urgell, població on tradicionalment els prohoms andorrans —i el doctor Maestre ho era— solien tenir una residència que complementava la casa pairal pròpia de les Valls.
Per a un arquitecte barceloní de la postguerra, anar a treballar a la Seu d’Urgell era com anar-se’n a l’altra punta de món. Lluís Brugal, el seu fill, recorda des dels seus més de vuitanta anys que acompanyava el seu pare quan pujava a la Seu amb un Ford atrotinat, superant els controls freqüents de la Guàrdia Civil i comprovant com avançaven lentament les obres del pantà d’Oliana, per quedar-s’hi a passar l’estiu, compartint amb la família Maestre el pis que tenien al Passeig.
Encara era la perifèria
En aquells moments, havia progressat ben poc l’ocupació de l’eixample de la Seu projectat per Joan Bergós vint anys enrere, i poc més enllà del perímetre del centre històric pràcticament començaven els horts i els prats de dall on pasturaven les vaques.
La casa de Xavier Maestre se situaria en aquesta perifèria immediata. Envoltada de jardí, tindria unes dimensions generoses, no estalviaria l’ús de granit en motllures i cantonades i seria coronada per una torre amb teulada piramidal per realçar encara més la capacitat econòmica del seu promotor. Així mateix, dins de la mateixa finca es faria construir un edifici més baix amb garatge —Xavier Maestre era aleshores un dels pocs veïns amb vehicle particular— i una consulta privada que obrí a tots els urgellencs, folrat tot el conjunt amb plaques de granit, d’acord amb l’estil que havia introduït Cèsar Martinell a l’Andorra de principis de segle XX, tal com ens recorda Enric Dilmé en la seva obra recent sobre els darrers cent cinquanta anys d’arquitectura andorrana.
L’encàrrec de Xavier Maestre va obrir a Josep Brugal les portes de la Seu d’Urgell i d’Andorra. A la Seu assumí els projectes de l’església de Santa Magdalena, l’hotel Nice o la casa de Josep Núñez Pallerola —tiet de qui escriu aquestes línies—, i a Andorra l’ampliació de l’església de Sant Esteve, la clínica Vilanova, la urbanització de la plaça Rebés o, junt amb Adolf Florensa, l’edifici de la Caixa de Pensions de la mateixa plaça que, per a qui no s’hagi fixat, presenta una torre pràcticament idèntica a la de cal Molines de la Seu. Aquests treballs a Andorra fan de Brugal un dels pioners de la modernització de la trama urbana de la capital del Principat.
Totes aquestes coses i moltes més les va exposar ara fa pocs dies la Núria Gascón Moliné, alumna de l’Institut Joan Brudieu, en la presentació del seu treball de recerca de segon de Batxillerat. És possible que el nom us sigui familiar...
