Una copa amb Charney

Charney, una altra vegada! Sí home, l’as de la Quera, el pilot angloargentí de la RAF als anys heroics de la II Guerra Mundial, veterà de les campanyes de Malta i de Normandia, company de Clostermann al 602è esquadró, sis victòries confirmades i dues Distinguished Flying Cross al sarró, traspassat el 1982 a la Massana. L’havíem deixat el maig del 2015 al cementiri de La Chacarita, a Buenos Aires, després que les seves cendres fossin repatriades per l’historiador Claudio Meunier. I l’últim que en sabíem era l’aparició d’una sensacional pel·lícula, deu segons escassos, amb el combat singular que va protagonitzar el 14 de gener de 1944 sobre Boulogne i que va acabar amb el seu contrari —un Focke Wulff alemany— abatut: va ser la quarta victòria del nostre home.

Doncs bé, contra tot pronòstic, Ken Charney ha tornat. Com a mínim, en esperit i en efígie, perquè Gabriel Gallego, fill com Charney de Bahía Blanca i pilot com ell, obrirà a principis de maig a la Massana un local de copes —es dirà Buratino, al costat de l’estació Esso— decorat amb motius aeronàutics —flaps, timons de cua, alerons, cons d’hèlix i instrumental de l’era daurada de l’aviació analògica: ADF, horitzons artificials, altímetres, velocímetres... hi falta, sí, una hèlix, però diu Gallego que distreu massa el personal, que ja no té ulls per a res més— i que tindrà en l’as de la Quera el seu àngel tutelar.

Charney hi ocupa un lloc de privilegi, en una cèlebre fotografia dels seus anys com a pilot de combat, cabell desordenat i pipa als llavis: tot l’encant d’un heroi de veritat. Gallego ha tingut a més l’ocurrència d’acompanyar-lo amb un esquadró sencer de pilots angloargentins que també van enrolar-se a la RAF: hi ha James Deck, el primer pilot que va morir a la cabina d’un Typhoon, i Guillermo Bunting, veterà de la Batalla d’Anglaterra; Donald McLarty, cinc victòries a la campanya d’Àfrica, i Mauricio Lett, pilot, com Charney, de Spitfire, desaparegut el 1945 al mar del Nord; i hi ha finalment Dudley Honor, set victòries confirmades, i Oscar Lorenzo, que va tunejar el seu Hellcat amb la silueta d’un Patoruzú, una de les grans icones del còmic argentí: no pot ser casualitat que hagi acabat a la Massana.

Amb aquesta estupenda companyia passarà les vetllades Charney. I també amb la de Pierre Clostermann, a les ordres del qual va volar al 602è i amb qui el 2 de juliol de 1944 —plena campanya de Normandia— va protagonitzar un cèlebre episodi, enfrontant-se tots sols a 40 FW 190 i abatent-ne dos. Clostermann en va deixar constància a les seves memòries de guerra, El gran circo, i la batalla va ser recreada pel pintor argentí Carlos García: una còpia completa el racó del Buratino consagrat a Charney, l’amfitrió. Dediquin una estona a navegar pel local i descobrir-hi la fotografia del Magallanes, el primer biplaça que va cobrir la línia de correu entre Punta Arenas i Río Gallegos, el 1924: com Saint-Éxupéry! O la del Dream Girl, un B29 bessó de l’Enola Gay que va llançar la bomba atòmica de Hiroshima. O un Catalina, mític avió de reconeixement marítim culpable, entre altres gestes, de la localització —i posterior enfonsament— del Bismarck.

Tot això només podia ser obra d’un sonat dels avions. I això és el que és Gallego, que ho va tastar als 17 anys, a l’aeroclub de Bahía Blanca i a la cabina d’un Piper P11, que somia a pilotar un dia un Spitfire com el de Charney —“Si el propietari d’algun dels pocs que queden m’ho permet”— i recorda amb legítim orgull la vegada que va pilotar un Antonov An2, transport soviètic dels anys 40 avui reconvertit en taxi per a paracaigudistes.