Charney, una altra vegada! Sí home, l’as de la Quera, el pilot angloargentí de la RAF als anys heroics de la II Guerra Mundial, veterà de les campanyes de Malta i de Normandia, company de Clostermann al 602è esquadró, sis victòries confirmades i dues Distinguished Flying Cross al sarró, traspassat el 1982 a la Massana. L’havíem deixat el maig del 2015 al cementiri de La Chacarita, a Buenos Aires, després que les seves cendres fossin repatriades per l’historiador Claudio Meunier. I l’últim que en sabíem era l’aparició d’una sensacional pel·lícula, deu segons escassos, amb el combat singular que va protagonitzar el 14 de gener de 1944 sobre Boulogne i que va acabar amb el seu contrari —un Focke Wulff alemany— abatut: va ser la quarta victòria del nostre home.

Doncs bé, contra tot pronòstic, Ken Charney ha tornat. Com a mínim, en esperit i en efígie, perquè Gabriel Gallego, fill com Charney de Bahía Blanca i pilot com ell, obrirà a principis de maig a la Massana un local de copes —es dirà Buratino, al costat de l’estació Esso— decorat amb motius aeronàutics —flaps, timons de cua, alerons, cons d’hèlix i instrumental de l’era daurada de l’aviació analògica: ADF, horitzons artificials, altímetres, velocímetres... hi falta, sí, una hèlix, però diu Gallego que distreu massa el personal, que ja no té ulls per a res més— i que tindrà en l’as de la Quera el seu àngel tutelar.

Charney hi ocupa un lloc de privilegi, en una cèlebre fotografia dels seus anys com a pilot de combat, cabell desordenat i pipa als llavis: tot l’encant d’un heroi de veritat. Gallego ha tingut a més l’ocurrència d’acompanyar-lo amb un esquadró sencer de pilots angloargentins que també van enrolar-se a la RAF: hi ha James Deck, el primer pilot que va morir a la cabina d’un Typhoon, i Guillermo Bunting, veterà de la Batalla d’Anglaterra; Donald McLarty, cinc victòries a la campanya d’Àfrica, i Mauricio Lett, pilot, com Charney, de Spitfire, desaparegut el 1945 al mar del Nord; i hi ha finalment Dudley Honor, set victòries confirmades, i Oscar Lorenzo, que va tunejar el seu Hellcat amb la silueta d’un Patoruzú, una de les grans icones del còmic argentí: no pot ser casualitat que hagi acabat a la Massana.

Amb aquesta estupenda companyia passarà les vetllades Charney. I també amb la de Pierre Clostermann, a les ordres del qual va volar al 602è i amb qui el 2 de juliol de 1944 —plena campanya de Normandia— va protagonitzar un cèlebre episodi, enfrontant-se tots sols a 40 FW 190 i abatent-ne dos. Clostermann en va deixar constància a les seves memòries de guerra, El gran circo, i la batalla va ser recreada pel pintor argentí Carlos García: una còpia completa el racó del Buratino consagrat a Charney, l’amfitrió. Dediquin una estona a navegar pel local i descobrir-hi la fotografia del Magallanes, el primer biplaça que va cobrir la línia de correu entre Punta Arenas i Río Gallegos, el 1924: com Saint-Éxupéry! O la del Dream Girl, un B29 bessó de l’Enola Gay que va llançar la bomba atòmica de Hiroshima. O un Catalina, mític avió de reconeixement marítim culpable, entre altres gestes, de la localització —i posterior enfonsament— del Bismarck.

Tot això només podia ser obra d’un sonat dels avions. I això és el que és Gallego, que ho va tastar als 17 anys, a l’aeroclub de Bahía Blanca i a la cabina d’un Piper P11, que somia a pilotar un dia un Spitfire com el de Charney —“Si el propietari d’algun dels pocs que queden m’ho permet”— i recorda amb legítim orgull la vegada que va pilotar un Antonov An2, transport soviètic dels anys 40 avui reconvertit en taxi per a paracaigudistes.