Diu Teresa Colom que la figura familiar de referència, com a tantes cases dels anys 70 i 80 a la Seu, a Andorra i em temo que a tot arreu, era el  pare. El Creador, així, amb majúscula. Ell era qui portava els diners a casa, qui decidia en què es gastaven, qui podia sortir i qui no. Qui manava, en definitiva. I això que era un pare amb tics autoritaris, per dir-ho suaument. Així ho va ser en el seu subconscient fins als 25 anys, “quan em vaig anar adonant que el pilar de casa, qui ens feia llevar per anar al col·legi, qui ens feia el dinar i el sopar, en qui trobàvem consol, era la mare. Que el Creador era ella”.

I ho diu així, de nou amb majúscula i en masculí: el Creador. De la mateixa manera que quan algú es refereix a la seva obra lírica prefereix que li diguin poeta,  que no poetessa, “que em sembla, i ja sé que això és una cosa molt personal, una categoria inferior. Més... banal”. Així que el Creador de cal Colom era la mare, i que li va portar un quart de segle descobrir-ho. Per això Tot va passar alhora, conclou Roser Porta, que exercia ahir com a amfitriona a la sala d’exposicions del Govern, “és una novel·la que parla d’ella, de la mare, de les mares, de les dones”.

És una manera de veure-ho, i difícil de contradir perquè, contra el que pot semblar en un primer moment, quan emergeix la figura totèmica del pare omnipotent i castrador, són la mare i l’àvia –la mare de la mare– els dos personatges al voltant dels quals s’articula Tot va passar alhora, la nova entrega de la Teresa Colom prosista (Comanegra). Res a veure amb les dues novel·les anteriors –Consciència, Neu a la porta i Ull de gat, ull de bou– i de fet, res a veure amb la Tresa Colom que havíem conegut fins ara, tot i que –diu ella– algunes dèries que explota aquí ja havien ensenyat la poteta a El cementiri de les matrioixques.

Anem a pams, i també al detall, perquè com bé diu Porta, una de les gràcies de Tot va passar alhora rau en els detalls. Per exemple, la fòbia materna per les bèsties amb ales. Pels ocellets, vaja, com més petits pitjor, fins al punt que té les finestres de casa enreixades perquè no se n’hi coli cap. Doncs bé: això no li va impedir guardar-se la fòbia al lloc més amagat de l’ànima i criar pollets a casa que després venia al mercat. No només això: la caixa on creixien la reciclava una vegada els havia venut en calaix, perquè a cal Colom anaven justos de mobles: “Va ser una època de molta misèria, a la mare li van girar l’esquena perquè s’havia casat amb un pelacanyes”.

És, en fi, la mena d’episodis, narrats sempre de forma crua, directa, telegràfica, sense una engruna de retòrica, que esquitxen Tot va passar alhora i que converteixen una col·lecció d’anècdotes familiars –quedar-se aquí era el temor de l’autora– en literatura i que apel·la a qualsevol lector, perquè tots hem tingut una família. I no cal haver llegit Tolstoi –“Totes les famílies felices s’assemblen les unes a les altres, però totes són desgraciades a la seva manera”– per saber que el que passava a cal Colom, o una variant aproximada, ha passat, passa i probablement passarà a totes les cases.

Colom va suar tinta, diu, abans no va encertar amb el to adequat, amb la veu justa, aquesta primera persona que no és una mera convenció literària, sinó el reflex exacte del que és Tot va passar alhora: no una novel·la, com Porta s’hi va referir ahir, ni de fet tampoc autoficció en la línia de Milena Busquets (Todo esto pasará) o Txema Díaz-Torrent (Xarnego), sinó estricte, radiant memorialisme, un streap-tease personal i familiar en tota regla que li aguanta la mirada ni més ni menys que al Manuel Vilas d’Ordesa. La disquisició sobre el gènere, lluny de ser bizantina, em sembla fascinant i fins i tot essencial, però diria que només ens interessa als que coneixem de prop o de lluny l’autora i parentela. Al lector de fora, Tot va passar alhora li semblarà exactament el que és: literatura. El memorialisme també ho és, i no veig per què hi ha qui el posa un esglaó per sota de la ficció.

En fi, s’acaba l’espai i no hem parlat  –més detalls– ni del germà a qui li van posar marcapassos, en aquell moment la persona més jove d’Espanya a qui n’hi implantaven un; ni de la intervenció del cèlebre doctor Santiago Dexeus, que el 1935 va agafar un taxi des de Barcelona per plantar-se a cal Miquel de Bor a temps de salvar mare i filla (la padrina i la mare de la Teresa) d’un part que s’havia complicat de forma aparentment fatal, ni del nínxol on van enterrar el petit Joan, mort als quatre mesos: el pare es va negar en rodó a posar-hi el nom del fill mort; ni del tiet químic, hereu de la Lejía Conejo, que volia adoptar l’àvia (però que no ho va fer).

Tornem-ho a dir: diríeu que Teresa Colom parla de casa seva i de la seva família. Però en realitat està parlant de la meva i de la teva, lector.