Diu que el missatge li va arribar ahir al matí al correu professional, treballa en una escola de música; i que cap detall, ni el remitent, una senyora britànica que s’expressava en un català més que correcte; ni l’adreça, un Gmail amb nom i cognom, no li van fer arrufar el nas. Al contrari, tot semblava correcte. L’únic que grinyolava una mica –o molt, com veurem de seguida– era la proposta. Un caramelet, gairebé la loteria, amb què un músic professional, i ell ho és, somia tota la vida i que, quan et passa, “t’emociones tant que els ulls et fan pampallugues i baixes automàticament la guàrdia”. L’oferta era irrebutjable, a l’estil de les de Tom Hagen, el consigliere que el gran Robert Duvall interpreta a El Padrino: “La senyora acaba de quedar-se vídua, diu, necessita desfer-se del piano de cua del marit però per exprés desig d’ell no el vol vendre, sinó donar-lo a una escola o entitat benèfica, i que per això ha pensat en nosaltres, per oferir-nos-el”.

Els ulls com a plats, s’ho poden imaginar, perquè el correu va acompanyat d’un joc de fotografies de l’instrument, un muntatge hàbilment perpetrat on se’l veu en una gran sala i envoltat de mobles embolicats amb llençols, com si estigués de mudança. I es tracta, atenció, d’un Yamaha GC1, un piano de mitja cua professional que, nou de trinca, surt per un ull de la cara: entre els 19.000 i els 21.000 euros. “Instintivament li vaig respondre que és clar que sí, hi estàvem interessats, i que amb molt de gust em desplaçaria fins a la localitat del sud de França on suposadament resideix la senyora per avaluar l’estat del piano i gestionar-ne el trasllat, perquè moure una bèstia de 300 quilos i travessar una duana, perquè al final estem parlant d’una importació, et pot sortir fàcilment per un miler d’euros, o més”. Aquí és on van començar a sortir els problemes: la generosa mecenes es mostra de sobte reticent amb les seves dades personals, es resisteix a facilitar-li el contacte telefònic i, atenció, l’informa que el piano ja es troba al magatzem de la companiya de mudances i que l’únic que ha de fer és posar-s’hi en contacte i abonar les despeses de transport. El timo consisteix, òbviament, a abonar les despeses del transport, una quantitat relativament modesta comparada amb el preu del piano, la suposada mecenes s’esfuma i ja no en tornes a saber mai més res.

“Això ja em va donar mala espina, especialment perquè la companyia era Fedex, que d’entrada et tranquil·litza, però el contacte que me’n facilitava era una adreça de Gmail i, home, que tot un Fedex gestioni els encàrrecs per Gmail sí que és per arrufar el nas”, diu.  Va ser aleshores quan, ara sí, li van saltar totes les alarmes: “De sobte ho veus clar. Amb una simple recerca a Internet: ‘estafa del piano’, en fas prou per comprovar que has estat a punt de convertir-te en un més dels passerells que han picat en el que és una pràctica habitual els últims anys. N’he trobat casos idèntics a mig món, i si ho explico és perquè penso que hi pot haver altres de més ingenus encara que jo: amigues, amics, sigueu molt prudents, si us regalen un piano assegureu-vos bé que el piano existeix i que es tracta realment d’un piano”. 

El cas va acabar òbviament amb la reglamentària denúncia a comissaria i la sorpresa que no era la primera que es registrava ahir i amb aquell mateix modus operandi. Així que al tradicional senegalès moribund que busca un honest europeu a qui deixar-li una fortuna cal afegir-hi ara la desvalguda vídua anglesa que busca algú a qui cedir el Yamaha del marit difunt.