“Em fa molta por que falti la mare, però quan va morir el meu pare em vaig treure un pes del damunt”. Aquest és l’estentori començament de Tot va passar alhora, el debut de Teresa Colom en el gènere memorialístic. Perquè aquesta, la del memorialisme, és la posella on hem de col·locar aquest volum breu, concentrat, on no hi sobra (ni probablement hi fata) ni una coma, i que d’entrada, per mandra o inèrcia, hauríem posat al sac de l’autoficció. I consti que no és cap demèrit, estar al costat de la Milena Busquets de También esto pasará, del Txema Díaz-Torrent de Xarnego, les referències d’aquí i d’allà que venen de seguida al cap quan et cau a les mans un llibre com aquest. En absolut. Però Tot va passar alhora no té ni un gram de ficció. En la línia del Manuel Vilas d’Ordesa. És la pura dissecció de la família de l’autora, amb atenció especial a la figura del pare, a la de la mare, a la de la padrina i fins i tot a la de la besàvia. Tots ells, més els germans, els oncles i la parentela tota, desfilen per l’escàs centenar i mig de pàgines del llibre que probablement mai no hauríem esperat de l’autora de El cementiri de les matrioixques, de La senyoreta Keaton i de Consciència. 

“Em fa molta por que falti la mare, però quan va morir el meu pare em vaig treure un pes del damunt”, dèiem. Què ens espera, després d’un començament que et deixa de pedra? Doncs d’aquí cap amunt: “Entre els germans rarament ens saludàvem amb dos petons, i se’ns feia violent encaixar-nos en una abraçada. No n’hi ha prou a dir que érem de muntanya. L’amor era un tabú. El ‘T’estimo’ no existia entre nosaltres”. Encara més: “La mare era la guardiana de la casa. I els guardians obeeixen una autoritat superior, un amo. Estava subjecta a les mateixes regles que nosaltres. Però el seu cas era pitjor. El nostre captiveri era temporal;  el seu era anterior i definitiu. Quan fóssim grans ella seguiria allà tancada”. I més: “No va fer mai res per desfer-se del seu captiveri ni per desfer-nos-en a nosaltres. Si hagués estat un personatge de ficció en procés de creació, m’hauria semblat poc creïble, la mare, i l’hauria fet separar-se després del quart fill, quan el menyspreu cap als sentiments d’ella va seguir pujant de to”. 

Ho deixem aquí, és clar, però Tot va passar alhora no és ben bé el que sembla. No és la tirallonga de retrets a la figura paterna que l’autora sembla encadenar a les primeres pàgines, sinó, diu, la crònica de la reconciliació amb un pare ja mort a qui el temps ha ajudat a jutjar amb uns altres ulls: “Els anys t’ensenyen que en el poc temps que tenim fem el que podem, amb major o menor encert, que hi ha coses que depenen de tu i altres que no, i que fins i tot aquestes estan tan íntimament lligades a la forma de ser que tampoc les podries haver fet d’una altra manera”.

Diu que feia anys que tenia al pap reunir en un volum les històries familiars que havia sentit a casa i les que li havia explicat la seva mare. Però que cada vegada que s’hi posava fracassava estrepitosament: “El que escrivia em queia de les mans, literalment”. Fins que un dia ho va intentar amb la primera persona i li van sortir deu pàgines de patac. Les deu primeres de Tot va passar alhora, inclosa la frase inicial. “Semblava que estava escrivint un llibre que ja portava a dintre”. Havien passat deu anys, un volum de poemes i tres de ficció, el pare havia mort i la mare fregava els 90 anys. I per fi havia trobat la veu, que és possiblement el més difícil de trobar. En la literatura i, en fi, també en la vida, però aquesta és una altra història. 

Tenia el dubte, diu, de si li havia sortit un patracol merament autobiogràfic d’interès per a amics, coneguts i saludats, “una col·lecció de xafarderies familiars, o tenia aquell punt universal que li demanes a la literatura, que és el que jo volia”. La resposta li va donar l’editor de Comanegra –el de Neu a la porta–, que es va cruspir el mecanoscrit en quatre dies, quatre, i li va dir immediatament de publicar-lo. Abans, diu, va passar pel sedàs familiar: “El vaig donar a llegir als meus germans perquè hi explico la seva història, a partir de les meves vivències i les de la meva mare, però és també la seva, i necessitava el seu vistiplau”. El va obtenir, naturalment. 

Doncs bé, aquesta insòlita i prometedora incursió de Colom en les procel·loses aigües del memorialsme familiar arriba dijous a les llibreries i es presenta el 23 d’octubre a la sala d’exposicions del Govern, amb Roser Porta com a amfitriona. Abans haurà desfilat per la seu barcelonina de Comanegra (9 d’octubre, Manuel Forcano) i per la sala la Immaculada de la Seu (16 d’octubre, de nou amb Porta). I l’any que ve, en castellà a La Huerta Grande, que ja li va publicar La señorita Keaton i Conciencia.