D'acord, potser no és el tovalló en què Messi va firmar el seu primer contracte professional amb el Barça –es va subhastar el 2024 per 890.000 euros!– però a qualsevol que tingués vint anys als 90 se li encendrà allà al fons una llumeta: la Stratocaster de Joan Cardona, aka Ninyín! Sí, home, l'ànima rockera i pelet maleïda de Sopa de Cabra, traspassat el 2002, mesos després del (primer) comiat dels gironins a Razzmatazz. Doncs aquesta és la relíquia amb què es va topar Juli Barrero setmanes enrere a la botiga del seu guitarrer de confiança. La va tastar i no ho va dubtar ni un segon:

–Me la quedo.

Que fos la guitarra que va tocar Ninyín a l'últim concert dels Sopa –i a l'últim també de la seva vida– és el puntet sentimental i vintage per a algú com ell –i tants de la seva generació– que d'adolescent va ser un lleial seguidor de la banda. Però és que a més "és una de les Stratocaster més bones que he tocat mai. I n'he tocat unes quantes. No la podia deixar escapar". Es tracta d'un exemplar manufacturat a la casa mare de Fender, a Fullerton (Califòrnia), "i la d'aquell any va ser una anyada especialment bona", sosté. El venedor tenia alguna reticència "perquè no volia que acabés exposada a la vitrina d'algun restaurant, i no serà així perquè jo no soc pròpiament un col·leccionista, l'he comprat per tocar-la, i de fet l'estrenaré al pròxim disc, Gas, que gravarem a finals d'any".

La de Ninyín, que ara és la de Barrero, és negra i amb el mànec blanc i similar –però no igual– que la Black Strat del 1969 que gastava David Gilmour, el guitarrista de Pink Floyd. Perquè no quedessin serrells solts, Barrero li va demanar a Josep Thió que li'n certifiqués l'autenticitat i va ser que sí, naturalment: "Li he pogut reconstruir la història fins a principis dels 80. En moltes fotografies i gravacions de l'època, fins al concert final a Razzmatazz, se'l veu empunyant aquest instrument. Potser la va comprar de segona mà, però el que és segur és que a principis dels 80 ja la tocava, i va ser una de les tres que utilitzava de forma habitual, junt amb una Les Paul i una altra SG". L'última posseïdora abans que arribés a les seves mans va ser la neboda de Ninyín,  i l'instrument presentava, diu, les ferides de guerra de cinc decennis de vida –i tres de carretera i manta: bàsicament, les esgarrapades pròpies de l'ús. Barrero l'ha portat al seu lutier de confiança perquè n'ajusti el mànec i la posi a punt, "però les cicatrius formen part de la història de la guitarra i les hi deixarem."

Però, què té la Stratocaster, a banda de la llegenda adherida d'haver sigut la guitarra amb què Jimi Hendrix muntava el numeret d'encastar-la contra l'escenari fins a deixar-la feta un nyap? "Cada exemplar és diferent: n'agafes dues de fabricades el mateix any, amb el número de sèrie contigu, i no és el mateix. Però més enllà de la llegenda, només cal agafar-la per veure que aquesta és una guitarra que té ànima i que té vida. Només per l'instrument ja l'hauria comprat, pel so, pel tacte i perquè és molt fàcil de tocar, però té a més el valor afegit d'haver sigut protagonista dels millors anys del rock català, que són una de les meves influències més primigènies".

Ara només falta imaginar-se Barrero versionant El sexo que me hace feliz i El carrer dels torrats, dos dels temes icònics de Sopa de Cabra escrits per Ninyín, que era una cosa així com el guardià de les essències rockeres de la banda, el talent en estat pur (i brut) que Thió i Gerard Quintana polien i tallaven. De fet, prometo demanar-li que les toqui –com a mínim, El carrer dels torrats– al primer concert que aparegui amb la Stratocaster.