Villaró repassa els episodis dubtosos del nostre passat: des del llegat paleolític fins a les argolles de Fontargent i la talla de Meritxell.

Entre la marabunta de novetats de Sant Jordi és molt possible que els passés per alt el recull de conferències de la SAC, què faríem nosaltres sense la SAC. Una llàstima, perquè el volum, extens i prolix com és marca de la casa, inclou la desena de ponències dels Debats de Recerca Històrica. Una petita mina que començarem per aquesta mena de revers de les 100 coses que has de saber d’Andorra, el best-seller nacional de Sant Jordi, que respon al títol de Deu coses que no sabem (encara) sobre la història d’Andorra. Albert Villaró, aquí amb el barret d’historiador, hi repassa com és fàcil intuir un grapat dels incomptables forats negres del nostre passat i obre una molt prometedora veta historiogràfica: explicar no el que en sabem, sinó el que no en sabem. Quasi tan prometedora, d’altra banda, com la història contrafactual –“Què hauria passat si... Felip V hagués estès a Andorra l’aplicació del Decret de Nova Planta? Si els nazis ens haguessin envaït?

Però d’això ja en parlarem un altre dia. Avui el que toca són els forats negres. Per començar, pensin –diu Villaró– que de l’aparició de l’Homo Sapiens han desfilat posem que uns 100.000 milions de persones, repartits en 7.500 generacions. Amb això vol dir que han passat moltes coses i molta gent, i que el que en sabem és pràcticament res. Per exemple: els vestigis de presència humana més antics que s’han documentat entre nosaltres es remunten al mesolític, posem que 10.000 abans de la nostra era, més o menys. Aquells protoandosins, sens dubte nòmades, es van protegir en certa ocasió (o ocasions) a la Balma de la Margineda. Més enrere, el silenci. Villlaró se sorprèn no ja que no hi hagi restes neandertals (fa entre 250.000 i 300.000 anys) ni de heidelbergensis (fa cap a mig milió d’anys) sinó que no hàgim trobat tampoc vestigis de l’home paleolític, fa entre 15.000 i 20.000 anys, si tenim en compte que n’abunden a la zona de Tarascon i fins i tot a la Batllia cerdana: “Res no impediria que els habitants de l’Arieja i la Cerdanya s’haguessin atrevit a pujar a Andorra en una escapada paleolítica... Potser a la balma del Llunci...”, especula.

I ja que en parlàvem fa un moment, Villaró posa en dubte que la tribu dels andosins que Polibi posa al costat d’ilergetes, bargusis i arenosis a l’hora de fer front a Hanníbal sigui la dels rebesavis que pul·lulaven per aquí al segle III abans de Crist. Ens trobem davant d’un hàpax de manual, “és a dir, una paraula que només apareix un cop en un context determinat”, i mai més en tota la historiografia coneguda, no sabem d’on va treure la informació el bon Polibi, i per tot això, conclou, “jo posaria un gran interrogant sobre els remots andosins”. Repassa també qüestions més espesses, des del fake de la Carta Pobla fins a la ubicació del castell de Bragafolls –proposa la penya on avui s’aixeca, més aviat s’enfila– Sant Martí de Nagol seguint una hipòtesi de Quim Valera, i la naturalesa exacta del jaciment exhumat a la Margineda –entre el nucli de Malreu i la fortalesa, es decanta salomònicament per la força, poblat tancat i sense obertures exteriors. Li dedica un capitolet a les argolles de Fontargent, que apareixen per primera vegada citades en la historiografia espanyola del XVI com un trofeu erigit per l’emperador Pompeu, que repeteixen Fiter i Rossell i Francisco de Zamora, i de les quals tan sols consta un albirament directe (i més voluntariós que una altra cosa, diguem-ho tot) a càrrec d’una “pastoreta”, com si això fos Lourdes,  que va veure unes anelles i un pilar al cim de Juclar i que ho va explicar a mossèn Antoni Puig, l’autor del Politar. Li ho va explicar per carta a Dom Francisco, amb mapa i argolla inclosa. 

Als dos últims episodis del que no sabem sobre la nostra història estripa dues mistificacions que han arribat fins als nostres dies: una, la suposada pau amb l’Alemanya de la I Guerra Mundial que no vam firmar fins al 1958. Un fake com una casa de pagès que va posar en circulació ni més ni menys que el New York Times, vaca sagrada del periodisme d’investigació que aquí va relliscar com un tabloide qualsevol. L’altre, el misteri de la talla de Meritxell. Si s’hagués cremat com sosté la versió oficial a l’incendi de la nit del 9 de setembre del 1972 n’haurien d’haver quedat al cambril no ja els carbons, com els de la veïna talla del Roser, que sí que van aparèixer, sinó els cinc claus de forja que la lligaven a la cadira. I mai no els van trobar. Villaró s’apunta a la hipòtesi d’Èrik el Belga –i d’alguns altres entre nosaltres–que suggeria fa uns anys l’alternativa, gens conspiranoica, que l’incendi fos només la coartada per robar la talla de la patrona: “És l’única esperança que tenim que, algun dia, reaparegui la imatge de la reina i mare dels andorrans”. Amén.