Aristòcrata per partida doble –marquesa d’això i baronessa d’allò–, dissenyadora d’èxit planetari enfilada dalt d’uns cors amb tendència al kitsch, i ex de Pedro J. Ramírez després de 30 anys que van acabar de forma convulsa. Ho explica tot amb pèls i senyals a ‘Mi historia’, que va presentar ahir a Les Pardines 1819.

Deia Gómez de la Serna que avorrir-se és besar la mort. Doncs els asseguro que hi ha presentacions que són exactament això. N’hi ha de familiars, de pretensioses i de vagament onanistes, a veure si l’encerten. N’hi ha de multitudinàries, d’acadèmiques i d’inoblidables (poques, però les de Villatoro ho solen ser). I després n’hi ha de mundanes, pintoresques, potser banals però francament divertides com la que va protagonitzar ahir Ágatha Ruiz de la Prada, dissenyadora, aristòcrata i ex de Pedro J. Ramírez, no sé ben bé en quin ordre.

La cita, gairebé clandestina, era a Les Pardines 1819.

–Buenas, Ágatha, soy el cónsul.

–De España!?

–No, de Encamp.

A partir d’aquí, va quedar clar que la cosa només podia anar bé. Encara que fóssim quatre gats, o precisament per això. Pensin que Ágatha és marquesa (de Castelldosrius) i baronessa (de Santa Pau), que ha aixecat un imperi del disseny amb el cor com a emblema, i que durant 30 anys, fins al 2016, va estar casada amb el periodista més influent d’Espanya, amb el permís de Juan Luis Cebrián. Pedro J. és avui per a Ágatha –perdonin la familiaritat– simplement El Innombrable. Com hauran endevinat, la cosa no va acabar bé. I si en busquen els motius, allà al fons sortirà el nom d’una tal Exuperancia Rapú, protagonista (millor dit, còmplice) d’un dels episodis més repugnants del tardofelipisme, que ja és dir. Busquin a Internet o llegeixin Mi historia, les memòries que presentava ahir a Encamp. N’explica sense embuts com va digerir aquella humiliació pública, com va salvar El Innombrable de la “mort social”, diu, i com ell li ho va agrair:

–Pídeme lo que quieras. 

Va ser un pis a París, que no està malament. I una aventura extraconjugal d’un any de propina. S’ho havia guanyat.

Això era cap al 1997. Van aguantar junts encara dos decennis, però allò va acabar petant, és clar. Quina relació tenen avui, es demanaran, oi? “Cap. Fins al punt que l’altre dia em va venir el meu fill amb la notícia que El Innombrable s’havia comprat un pis al costat de casa. I saps què vaig fer jo? Vendre’m el meu”. I quina relació manté amb El Mundo, el diari amb qui Ágatha es va casar, quan es va casar amb Pedro J.? “Doncs mira, és l’únic diari al qual estic subscrita. El llegeixo cada dia, tot i que no sé ni com es diu el director d’ara [Joaquín Manso, des del 2022] i que no em tracta gaire bé”.

Tot això, en fi, ho llegiran a Mi historia. O no, perquè potser no en troben exemplars. Una de les excentricitats de la jornada li va passar a la duana. Ella venia de l’aeroport de la Seu: “Nunca hubiese pensado que se podía venir a Andorra en avión, qué cosas ocurren en este país asombroso y donde me siento tan a gusto, primero de todo porque está lleno de argentinos: a ver, ¿cuántos argentinos hay en la sala? [mitja dotzena]”. Venia de la Seu, dèiem, i no se li acut res més que declarar a la garita els exemplars que duia a la maleta. Se’ls van quedar. Si hagués fet com fa tothom, posar-los al maleter i avall, problema resolt. Però resulta que la senyora marquesa de Castelldosrius té el bon i desusat costum de declarar a la duana. Sort que entre l’escassíssim públic assistent hi havia la ministra de Cultura, que segur que va prendre nota d’una queixa que els nostres artistes i editors clamen des de fa anys i panys. Sense cap èxit.

El llibre? Suculent, i amb altes dosis de molt divertida mala bava i de morbositat, Exuperancia de banda. Pensin que Ágatha parla a raig, que encadena anècdotes, personatges –des de l'Emèrit a Jacqueline Kennedy, passant per Warhol i la reina Letizia, que no és sant de la seva devoció– i el que ella en diu “barbaritats”, i que no s’avorriran mai d’un patracolet que comença gloriosament així: “Tengo el útero en forma de corazón. Lo supe mucho después de que se convirtiera en el estandarte de mi marca”.