Explicava Marsé, Juan Marsé, que en certa ocasió que li va donar la mà a un senyor que li havia donat la mà a aquella dona portentosa que era Ava Gardner, va trigar dies a rentar-se-la. I m’ho crec. Em va passar un cas similar l’altre dia, quan –privilegis de periodista– vaig tenir l’ocasió de saludar Perla Batalla i endur-me’n dos petons de cortesia. Aquells llavis segur que li havien fet uns quants petons –igualment cortesos– al gran Leonard Cohen. I entenc el fetitxisme de Marsé: podria ser que Perla m’hagués traspassat alguna cosa del gran Leonard?

Ja veuen en quines coses acabes pensant quan assisteixes a un concert com el d’aquesta nit a la Temporada Morabanc. Una vetllada per a mitòmans i per comprovar com sonen les cançons de Cohen en la veu d’una dona com Perla, que predica i practica les seves arrels llatines, i acompanyada avui per una banda amb grandíssima presència de la guitarra –estil Badalamenti, per entendre’ns.

Doncs bé: sona a Leonard Cohen, però no ho és. Afortunadament, perquè del contrast neix una experiència nova i diferent a partir de cançons mil i una vegada sentides: Perla és una dona alegre, vital, no ho pot evitar. A anys lluny del dramatisme d’ell. La pregunta és: què queda de cançons com Suzanne, de If It Be Your Will, si li treus el sentiment tràgic de la vida que li aportava la veu cavernosa de Leonard Cohen?

El que queda són ganes de treure la pols als vinils i tornar-los a escoltar de matinada –ja saben: “It’s four in the morning, the end of October/ I’m writing you now just to see if you’re better”– quan a fora plovisqueja i sembla que el món s’ha aturat i que estem sols a l’univers. La veritat és que el repertori era un win win segur. No n’hi cap una altra si als temes que acabem de dir hi afegim Sisters of Mercy, Famous Blue Raincoat, Ain’t No Cure for Love i Dance Me To The End of Love, que ha cantat a mitges en castellà i que ha demanat temeràriament al públic –una mica més de mitja entrada, però no gaire més– que l’acompanyés a cop de la, la, la: com es nota que era la primera vegada a Andorra i que no coneix la nostra extrema timidesa. Sorprèn també l’escassa presència dels cors, reduïts a la mínima expressió. I sorprèn perquè Cohen n’era molt aficionat –ningú no és perfecte– i perquè la mateixa Perla es va iniciar en el leonardcohenisme com a corista.

Però tot això és per posar-hi alguna pega a una vetllada estupenda, que s'ha superat a la segona part, i mira que era difícil –Everybody Knows, Bird on the Wire, Take This Waltz, So Long Marianne, You Want It Darker, The Partisan: mare meva!–, en què ha brillat amb llum pròpia el nostre Lluís Cartes, exercint de multiinstrumentista –acordió a Dance Me..., caixó a 1.000 Kisses Deep, pianista tota la nit– i que ha acabat de forma apoteòsica amb un bis anunciat –Cucurrucucú Paloma– i un altre que estava cantat: Hallelujah.

Diu que el mateix Cohen s’estranyava que a la gent li agradés tant aquesta cançó, perquè tenia la sospita que n’havia escrit de molt millors. No hi puc estar més d’acord. That’s No Way to Say Goodbye, per exemple, que Perla no ens ha cantat avui. A veure si la pròxima vegada tenim sort.