De la Moby Dick, la llibreria del meu amic Frédéric a l'Alzinaret, mai en surts amb les mans buides. I no parlo només dels preus imbatibles dels llibres de butxaca francesos, que fan molt difícil no cedir a la temptació d'endur-te'n no un, sinó un grapat. Però com que té el molt saludable costum d'anar cada dos per tres a Tolosa a buscar gènere, cada setmana tens material nou a les taules. És una meravella.

L'altre dia, per exemple: hi havia anat a buscar un exemplar de Je me souviens, perquè m'ha sigut impossible localitzar el que vaig robar fa una pila d'anys a l'Institut Français de Barcelona. No hi era, però a canvi el Frédéric em va ensenyar els títols de Georges Perec que sí que té a la llibreria. Em vaig quedar dues vegades estupefacte: la primera amb La Disparition, en què ha desterrat totes les vocals excepte la e. No hi ha cap altra vocal. I quan encara m'estava recuperant de la proesa, va i em treu Les Revenentes, on Perec va procedir a la inversa: l'única vocal que s'hi permet és la e. No és portentós?

La cosa no s'acaba aquí. Resulta que aquest joc metalingüístic té fins i tot nom: se'n diu lipograma i  fa segles que està inventat. Sí, és cert que la sorpresa es deu només a la meva ignorància oceànica, i que segur que Màrius Serra n'ha fet un o més articles. Però permetran que comparteixi amb vostès la meva estupefacció. Fins ara tenia la Tirallonga de monosíl·labs del gran Pere Quart –Ep, si pot ser– a dalt de tot del cànon de les coses que semblaven impossibles, al costat de Comment te dire adieu, on Gainsbourg va demostrar que es podia escriure un bon poema rimant en ex –si el cantava Françoise Hardy la cosa ja era d'un altre planeta–, de El mismo mar de todos los veranos, on Esther Tusquets no hi va posar ni un sol punt, i de Esdrújulo, un tema del cantant Daniel Viglietti, argentí, ningú no és perfecte, que em va descobrir la meva amiga Noe i que fa així: "Se trata, cósmicos, de ser más fértiles,/ de no ser tímidos, de ser más trópicos,/ de ir a lo pálido, volverlo térmico..." Entre nosaltres, el que més s'hi acosta és Isidre Domenjó, que anys enrere va reunir a Som de poc dir el centenar de monosíl·labs que defineixen el tarannà pirinenc. Començant per orc, naturalment. 

Però s'ho creguin o no avui els venia a parlar de Manel Gibert, que probablement és entre els nostres poetes, i amb el permís d'Arnau Orobitg, el més aficionat a l'orfebreria lingüística. I és per això que m'he posat a divagar amb el Frédéric, Perec, Pere Quart i tota la penya. Resulta que ha participat de nou –i ja van tres edicions– a Iberoamérica Lee, un recull de poemes d'autors de tots els països de la Organización de Estados Iberoamericanos, que en aquesta ocasió està destinat al lector infantil. Gibert és el nostre representant i hi ha col·locat naturalment dos haikus de A l'ombra del solstici i dos més de Al sol que bat la penya, els seus dos penúltims poemaris, amb il·lustracions de Sergi Mas i de Loli Rodríguez. Hi comparteix honors amb autors d'una trentena de països, la majoria contemporanis, perquè l'objectiu és arribar al públic infantil amb el vocabulari i els referents actuals, però també amb patums de la poesia llatinoamericana com Rubén Darío i Óscar Alfaro.

Gibert aprofita per reclamar una major presència a l'escola de la literatura en general i de la poesia en particular – "Se'ls introdueix de petits però l'entusiasme inicial es va refredant a  mesura que passen els cursos"– i sí, admet l'alt nivell de certs lletristes del pop català d'ara mateix, "però és una porta d'entrada que s'ha d'estimular i reforçar". Que cal en certa manera tornar al sistema antic: "Con diez cañones por banda..."

En fi, que fa uns tres cursos del seu últim poemari (va ser La volàtil substància de cada bell crepuscle) i que com hauran intuït, ja té el següent en perspectiva. Ja saben que és de digestions lentes, així que no li manem la pressa. Però hi haurà composicions amb mètrica, vers lliure i prosa poètica, sentiments, vivències i metapoesia, diu, i potser és el moment de proposar-li que s'atreveixi amb el primer lipograma andosí.