Una pàtria que es diu blues

El Sobrino del Diablo presenta avui a La Fada el nou disc, ‘Horta, Transilvania y el Far West’.

Potser va ser Rilke qui va dir allò que l’única pàtria possible d’un home decent és la infància. O potser va ser Neeskens, el gran filòsof central holandès. El cas és que dit així quedava segurament massa obvi per a un cul inquiet iconoclasta i amb vocació àcrata com és Juan Gómez, aka El Sobrino del Diablo, així que aprofitant la inflamació patriòtica de bona part dels seus conciutadans li ha esmenat la paraula al gran Rainer a El meu país és el blues. Perdò!? Sí, home, el tema que ha convertit en himne de la gira amb què des de mitjans novembre defensa Horta, Transilvania y el Far West, el seu dotzè disc. Aquesta nit el presenta a La Fada i de seguida en parlem, però acabem abans amb aquesta singular cançó que va escriure, diu, “perquè sembla que a Catalunya només hi hagi dos milions d’independentistes i dos milions d’unionistes”. I no és ben bé així, rondina: “I els altres dos milions de catalans a qui tot això de les banderes ens la sua, què? Per què no sortim mai enlloc?” Doncs ara surten a El meu país és el blues, que a més canta en català, cosa rara en ell, i que tampoc és un mal lloc on sobreviure.

Però a Horta, Transilvania y el Far West hi ha vint cançons més que toquen com és habitual en El Sobrino tots els pals, des del rock fins al folk, el country i és clar, el blues. I atenció perquè l’home, qui ho havia de dir, se’ns ha posat a aquestes altures sentimental: ell, que mai no ha cantat ni a l’amor ni al desamor –i se’n vanta ben legítimament– li ha escrit tres cançons, tres, a la seva gossa Lumpa, un husky que acostumava a pujar amb ell a l’escenari –sempre ha fardat de perroflauta, és d’Horta!, i predica amb l’exemple– i que va traspassar, esnif, fa un any: la tenen aquí al costat, perquè l’ha elevat als altars de la caràtula: “No he sabut posar en paraules els meus sentiments, així que els tres temes són instrumentals i més aviat rockers”. No menys sorprenent és el segon tram del disc, amb un grapat de temes que firma a quatre mans amb el seu fill Èric, 9 anyets. Al Sobrino li cau la bava: “Digues-li amor de pare, però és que ho fa molt bé: ell escriu la lletra i la melodia, i jo em limito a posar-hi els acords; el resultat és sorprenent, de veritat, i la llàstima és que li faci vergonya pujar a l’escenari, però al disc sí que canta.” Amb aquests antecedents, no els sorprendrà si els diem que El Sobrino evoca també en d’altres temes el paradís, que no la pàtria de la infància al barri on ha nascut i crescut, amb un toc Sisa perquè hi fa desfilar Astèrix, Mortadelo, Zipi, Zape i companyia. L’home se’ns ha estovat, que hi farem. A TV3 no l’hi trobaran mai, paraula. A La Fada, sí: avui.