La relació d’Andorra amb el tabac és una història polièdrica, extensa, complexa i segurament necessària, però encara ningú s’ha posat mans a l’obra. Per què? Cap raó en especial, cap impediment ni entrebanc, simplement no ha aparegut encara qui ho faci, proposa Isabel de la Parte, antropòloga (i persona que presumiblement agafarà les regnes de Patrimoni Cultural en breu: però aquesta és una altra història). Ella, que durant molt de temps ha estat responsable de l’apartat d’Etnografia de l’Arxiu Nacional, en col·laboració amb Albert Moncusí, doctor en Antropologia per la Universitat Rovira i Virgili, acaben d’escriure algunes de les moltes pàgines que requerirà aquesta narració: Cal Rafeló, l’antiga fàbrica Reig, que va veure la llum fa no gaire (editat per la Fundació Julià Reig), centra el relat en la històrica factoria i (en segon pla, no en són els protagonistes absoluts) la família que la va construir el 1906 després de dedicar-se al conreu i manufactura del tabac des del 1880.
El protagonisme, insisteixen Moncusí i De la Parte (i aquest va ser l’encàrrec rebut dels propietaris) recau en una polifonia de veus, en les persones que van trobar en el tabac el seu sustent i que van generar tota una cultura i una xarxa de relacions socials al seu voltant. Gent com l’Elvira Pobladó, que va ensenyar als acadèmics a fer cigars, o el senyor Isern, que els va guiar per les escales fosques de la vella fàbrica, els espais on fermentava el tabac i el lloc on es cuinaven les barreges per aromatitzar els cigarros: el quarto dels secrets. “Julià Reig Roqueta sempre havia guardat gelosament les fórmules amb què ruixava i sucava el tabac, i a més, va inculcar als seus fills la idea que aquells preparats eren secrets”, recorden els autors.
Veus desaparegudes
En l’estudi són primordials tots aquests testimonis, bona part de persones avui desaparegudes, com el mateix Òscar Ribas: el treball es va engegar abans que canviés el mil·lenni, tot i no haver-se publicat fins ara –de retruc i involuntàriament, aquest decalatge dona aquest valor afegit al llibre, el de recollir veus que ja no hi són–. Tots ells dibuixen com el tabac articulava les relacions socials, també les familiars: els testimonis recorden com s’implicaven tots els membres, inclosos els infants, que en aquelles èpoques contribuïen a l’economia domèstica. Eren, apunta mig de broma Moncusí, els antecedents del teletreball. Sovint feines com les paperines, els embolcalls, es feien des de casa, es cobraven a preu fet. Les condicions laborals, per cert, és una altra de les qüestions que desfila per aquestes pàgines.
Era un ofici, recorden els autors del llibre, que sovint s’aprenia de ben jove. També sovint era un complement a altres activitats perquè la fàbrica contractava bona part del personal en funció de les necessitats del moment, cícliques. “Era un treball més aviat fluctuant i que es feia en condicions que podien arribar a ser dures.” Com ho era la vida al moment, que és el que reflecteix una altra de les veus: “Bueno, és que no hi havia altra cosa per nar. Ere... tothom anàvom allí. Tant els que tenien propietats com els que no en tenien, tots feien aquesta feina, allavores. Anar a les vendèmies i anar a la fàbrica, no hi havia altra cosa”.
Què no és l’estudi?
L’estudi no és un treball d’historiador, adverteixen Moncusí i De la Parte, sinó antropològic. Per als profans, això suposa “que treballem amb una visió global, des d’una perspectiva humanística, que ens interessa el contacte amb les persones, la seva aventura”, explica Moncusí. “Finalment el nostre treball és un diàleg entre els fets i com els recorden les persones que els van viure”, rebla De la Parte. I tots dos coincideixen en com és de crucial per a l’antropòleg recollir aquests testimonis de manera absolutament literal, “conservant tota la seva expressivitat”. Com la d’aquella veu que s’exclama: “La Paquita (...) vostè, si hagués vist de la manera que posave paper, semblave una màquina, eh!”. Tenia els “dits llestos” aquella dona.
Per acabar, tornem al principi: si l’aportació de Cal Rafeló, l’antiga fàbrica Reig, és “un estudi de cas”, què falta perquè Andorra tingui escrita la seva història del tabac? “Doncs falta pràcticament tot; hi ha pinzellades aquí i allà però falta el relat global”, diu De la Parte. Només cal algú amb interès.