Ja hi tornem a ser: avui toca el Nobel de Literatura, les travesses fa dies que circulen i si tothom s’atreveix a dir-hi la seva, no havíem de ser nosaltres els únics a no dir ni mu. Els antecedents no conviden a l’optimisme i l’any passat –recordin que el guanyador va ser el dramaturg noruec Jon Fosse– no la va veure venir cap dels escriptors, editors, llibreters i bibliotecaris que es van atrevir a fer d’àugurs. És que ni de lluny. Els hem demanat de nou que llencin els daus i apostin entre els nobelables de guàrdia, que si hem de fer cas a la casa d’apostes Ladbroke –com son els britànics– son per aquest ordre la xinesa Can Xue, l’argentí César Aira, la grega Ersi Sotiropoulos, l’australià Gerarg Murnane, el nord-americà Thomas Pynchon i dues autores canadenques, Margaret Atwood i Anne Carson. També els hem demanat els seus candidats personals, per molt excèntrics, capritxosos o, en fi, impossibles que semblin.

Perquè es facin una idea, pensin que des del 2000 tots els guardonats han sigut occidentals (o assimiliats) amb dues excepcions: els xinesos Gao Xingian (2000) i Mo Yan (2012), que l’última vegada que el Nobe se’n va anar a l’Amèrica Llatina va ser el 2010, amb Vargas llosa, i que vuit de les disset dones que han rebut el Nobel des del 1901 han rebut el premi els últims dos decennis. Si tinguéssim en compte criteris geopolítics, toca Nobel asiàtic, i si es dona, millor. Però coneient el gust dels acadèmics suecs per epatar el personal i donar-se-les d’exquisits –recordin el cas de Bob Dylan, el 2010– no descartin la sorpresa. Ho seria, i de les grosses, si guanyessin algunes de les apsotes més pintoresques dels nostres enquestats, des de Michael Ondaatge a Toni Sala, passant pel difunt Cormac McCarthy, Don Delillo i... Michel Houellebecq, mare meva.
Som-hi, que parlin els experts.

Pamela Méndez, llibretera
“Can Xue és una candidata òbvia, però no m’estranyaria veure premiat autors com Yoko Tawada, Anne Carson, Edna O’Brian, Helene Cisoux. Posats a triar, em quedo amb Raul Zurita, comença a ser l’hora de la literatura llatinoamericana i aquest poeta i assagista xilè té mèrits més que suficients., una obra internacionalment reconeguda –penso en títols magistrals com Anteparaíso i La vida nueva–  i que ha exercit gran influència entre els autors del continent. Ser xilè li pot jugar en contra: seria el tercer Nobel, després de Gabriela Mistral i Neruda, i a l’Acadèmia tres potser li semblen massa.

Tampoc descartaria la canadenca Anne Carson, alternativa extraeuropea i poeta, que és un lus després que els útims anys el Nobel se l’hagin endut novel·listes.”

Txema Díaz-Torrent, escriptor
“Murakami, sempre, i lamento fer-me pesat. Hi insisitiré cada any fins que se’l donin. Ha estat capaç de fer arribar a milions de persones uns plantejaments que freguen un deliri que, per molt que a estones pugui semblar-ho, no és gens gratuït i que al meu humil entendre, permet reflexionar sobre l’individu i la soledat. A més, marida la tradició japonesa amb elements occidentals, la qual cosa té la seva gràcia.
Torno a la cosa canadenca: Michael Ondaatje. No només perquè va ser el gran presentador en societat de la literatura del seu país –recordin l’èxit universal de The English Patient– sinó perquè és capaç de bastir des de la vida quotidiana històries d’una intensitat i una emotivitat demolidores. Un exemple? In the skin of a lion forever. Es dirà que no és gaire productiu. I què? Des de quan un geni ha de publicar un llibre l’any?

I un últim canadenc, aquest, què hi farem, amb poques possibilitats de guanyar-lo perquè és mort: Robertson Davies. Sempre va sortir a les travesses, però mai es va menjar res. La seva Trilogia de Deptford (el segon volum, d’acord, és per a lectors voluntariosos) és fantàstica. Nobel pòstum honorífic.”

Jan Arimany, editor
“Mircea Cartarescu: la meva aposta torna a ser aquest escriptor romanès, que per a mi marca el camí de la literatura en el futur. Acaba de publicar Theodoros.” “Entre els escriptors en català, per a mi Toni Sala és qui més mereix el Nobel per la manera com explora la maldat, la família i l’abisme de la mort teixint ponts entre la realitat de Catalunya i aquests temes universals.

I acabo, oh, sorpresa, amb Elena Ferrante, la prova que convertir-te en un fenomen editorial a nivell global no està renyit amb fer bona literatura. Les seves històries retraten l’univers femení de manera cruda, subtil i directa.”

Eva Arasa, poeta
“Un any més, aposto per Murakami. en primeríssim lloc. Si em mantinc fidel a l’aposta,  potser algun dia l’encerto. Connecto amb la solitud, l’alienació dels seus personatges. I repeteixo també amb Margaret Atwood, que a més de novel·lista també és poeta. Seria una manera de posar en valor la seva obra més enllà de El conte de la serventa.

Em va agradar que Albert Villaró i Manel Gibert col·loquessin entre els nobelables autors catalans com Jaume Cabré i Marta Pessarrodona. Se’l mereixerien tant com escriptors més exòtics. Aquest any segur que no serà perquè portem dues edicions seguides amb autors europeus, però no per això els hem de deixar de reivindicar”.

Júlia Fernández, bibliotecària
“Margaret Atwood, prolífica autora canadenca, activista en pro dels drets socials. Ha estat la primera autora a dipositar el seu manuscrit a la Future Library, garant de la seva importància present i futura per al món de la literatura.

Murakami, és l’etern candidat, i l’autor que plau a lectors i crítica, però per alguna raó no acaba de convèncer al jurat del premi Nobel. A mi no em semblaria malament. Veurem aquest any. I Cormac McCarthy, és clar, un claríssim mereixedor del premi. Sempre som a temps d’esmenar una injustícia literària. I ja posats podria compartir-lo amb el suec Henning Mankel, el pare de la novel·la negra nòrdica i incansable activista (d’esquerres).”

Ludmilla Lacueva, escriptora
“Don DeLillo: per mi, és un dels escriptors més influents de la literatura nord-americana contemporània, per la seva capacitat per captar les inquietuds i paradoxes de la societat moderna.
Mircea Cărtărescu, una de les veus més importants de la literatura romanesa amb una obra que explora els límits de la consciència, la memòria i la identitat.

La nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, que al meu entendre es mereixeria el Nobel: aAborda temes com el feminisme, la identitat africana i el racisme amb una mirada incisiva i accessible. Pel que he anat veient, els acadèmics suecs no busquen quedar bé ni es regexien per criteris polítics o geogràfics. Sempre he tingut la impressió que abans de tot és per mèrits del guardonat i  que valoren especialment el que aporta a la societat. Està clar que la diversitat cultural i les lluites que terstimonien alguns escriptors pot donar peu a pensar que s’hi barreja la política però per mi estan per sobre d’això i premien els autors que més els han apassionat i commogut, i donen sovint veu a homes i dones desconeguts per a la gran majoria (exceptuant els seus països, és clar). I aquí rau per mi l’essència i el valor del Nobel.”

Haydée Vila, llibretera
“M’agradaria que guanyés Salman Rushdie, perquè és un excel·lent escriptor i pel que té de simbòlic i perquè estaria bé que els premis Nobel també  fossin valents a l’hora de denunciar els fanatismes.
La meva altra candidata preferida és la nord-americana Joyce Carol Oates, novel·lista, contista, poeta, dramaturga, assagista i editora, autora prolífica de més de 60 novel·les i vora 30 reculls de narracions, 16  de no-ficció i 9  volums de poesia. I ja té 86 anys, no queden molts més anys per donar-li el Nobel. Entre els seus temes, la representació de la violència i el mal en la societat moderna i l’emancipació de les dones. Ha estat poc traduïda al català, però en castellà es poden trobar alguns dels seus llibres a Alfaguara, entre ells el darrer, Carnicero.”

Noemí Rodríguez, periodista
“Fa anys que per mi el Nobel té més valor de descoberta que de reconeixement. I no ho dic com una cosa necessàriament negativa. Si partim de la base que l’any passat va guanyar un home europeu –Fosse– aquest any apostaria per la xinesa Can Xue, de la qual no puc opinar perquè no n’he llegit res (encara).

N’hi ha d’altres que crec que també podrien al meu entendre ser perfectament mereixedors del premi: Haruki Murakami, Thomas Pynchon i  Mircea Cărtărescu, per exemple. Murakami, perquè parla com cap altre de la incertesa existencial en un món oníric, i en la confluència entre Orient i Occident; Pynchon, per la seva clarividència i versatilitat en temps confusos; i Cărtărescu, per la ironia i tendresa de la seva obra –i per les precioses edicions que en fa Impedimenta.”

Oliver Vergés, editor
“Aquets any descartaria Murakami i Atwood: potser és cosa meva, però com més sona el nom, menys possibilitats sembla que hagi de tenir. Thomas Pynchon i Can Xue són per a mi els candidats amb més opcions, i per aquest ordre.

Can Xue ja era una de les favorites l’any passat, i aquest sembla que ho tingui tot de cara. Potser massa de cara i tot, qui sap. En tot cas, darrerament sembla que hi hagi hagut a Occident cert boom de la literatura oriental, i això pot influir, al seu favor, és clar. Pynchon també apareix de manera recurrent. Pot guanyar per l’interès de la crítica per la seva literatura, tot i que confesso sense rubor que no he llegit res ni d’ell ni de Can Xue.

M’agradaria, per què no dir-ho, un Nobel en llengua catalana. En algun moment havia sonat Baltasar Porcel. Potser ara tenim noves veus que en el futur poden ser candidates, com a mínim: Irene Solà i Eva Baltasar, per exemple. O Jaume Cabré.”

Albert Villaró, escriptor
“Com que és impossible que l’encerti, dos noms per fer bullir l’olla i, sobretot, perquè saltin els ofesos, acomplexats i llepafils: Miquel de Palol, per una obra rodona, personal i insubornable, i Michel Houellebecq, per haver-se atrevit a dibuixar com ningú la confusió contemporània.