Torna Sergi Mas, si es pot dir que torna algú que en realitat no ha marxat mai. Ho farà a finals de novembre, quan s’inaugurarà El ball de la Marratxa, un conjunt escultòric monumental que Sergi Mas va projectar a principis dels 2000 però que es va quedar al calaix de les bones intencions. Quan el Comú va convocar un concurs per embellir les rotondes i els espais públics de la parròquia i no se’n va sortir –el concurs va quedar desert–, algú amb bona memòria i millor gust va recordar aquell antic projecte i el Comú va agafar la idea al vol: què millor que una obra de Sergi Mas, epítom de l’artista andorrà, per donar la benvinguda des d’un punt que ve a ser la porta d’entrada a la parròquia i al país? El millor de tot és que el projecte va transcendir ara fa un any, amb motiu del 95è aniversari de Sergi Mas i uns mesos abans del seu traspàs. Així que va tenir temps de gaudir d’aquest regal. El conjunt escultòric l’integren dos balladors i sis balladores, la formació reglamentària de la Marratxa, que, com és sabut, es balla el dilluns de la festa major laurediana. Sis peces de grans dimensions, de tres metres d’alçada i tallades en acer corten, un material ben habitual en l’obra de Sergi Mas. El tema, en canvi, forma part del repertori habitual de l’artista: només cal que pensin en el Contrapàs que il·lustra la placeta de Sant Esteve de la capital i amb què guarda un cert parentiu. Com a mínim, temàtic.

El conjunt ballarà una Marratxa inacabable a la rotonda de Fontaneda i estarà custodiat per les lletres del nom de la parròquia, també tallades en acer i també de proporcions XXL, tot i que no tan grans com els balladors. ladors.

Fan nosa, les lletres?
Aquesta és potser la decisió més discutible del projecte, perquè les lletres no en formaven originalment part i, tot i que no són tan grans com les figures dels dansaires, els roben bona part del protagonisme. El Comú no s’ha pogut resistir a aquesta mania de plantificar el nom de la parròquia en un espai privilegiat. Recordin el pont de París a la capital. No és necessàriament una mala idea, però amb tota seguretat hi ha a Sant Julià altres ubicacions igualment prominents on, a més, no competiria amb una obra d’art.

En qualsevol cas, tant els balladors com les lletres ja estan tallats i en quinze dies començarà l’obra civil per adequar el pont del Solà. La intervenció conclourà amb l’enjardinament de la rotonda i l’objectiu és que tot plegat estigui enllestit per a la campanya de Nadal. Sant Julià culmina així l’homenatge a Sergi Mas, que va començar, com ja s’ha dit, al novembre amb motiu del seu 95è aniversari. La iniciativa també ha permès recuperar el baix relleu en fusta inspirat en la cuina de Casa de la Vall que la família Cerqueda Sierra li va encarregar a principis dels anys 70 i que es va passar els tres decennis següents a l’hotel Pol i l’últim quart de segle a la casa familiar.

La van cedir al Comú i al juny va ser reubicada amb tots els honors al replà de l’entrada de l’Auditori Claror, el lloc de privilegi que havia augurat el cònsol, Cerni Cairat. La llàstima és que Sergi Mas ja no va arribar a temps de veure-ho. També és una llàstima que no hagin fructificat les gestions per trobar un destí feliç a la col·lecció etnogràfica que Sergi Mas va anar reunint des de l’endemà mateix que es va instal·lar a la casa Duró d’Aixovall, el 1956. Hi va haver unes converses molt preliminars amb el Comú i el ministeri de Cultura, però la cosa no va passar d’aquí. Potser no cal un museu, però oportunitats com aquestes no n’hi haurà gaires més.