Els que ens dediquem a la recerca històrica tenim per costum llegir molts documents. La majoria de vegades en tenim constància de la seva existència però no els hi donem el valor que es mereixen perquè ens falta contextualitzar-los.

Aquesta situació em va passar pocs dies, on per un treball de recerca per a una futura publicació del Comú de Canillo, em vaig topar amb un document datat entre els dies 1 i 3 de maig de l’any 1364. Es tracta d’un pergamí que es conserva a l’Arxiu Nacional d’Andorra i que es troba publicat al Diplomatari de les Valls d’Andorra del segle XIV, transcrit escrit per Ignasi Baiges i Mariona Fages.

El document exposa que el dia primer de maig, un cop convocades les corts de justícia, es volgué constatar la incompareixença dels veguers a Andorra la Vella, sense els quals no es podien celebrar les Corts. El motiu pel qual els veguers no es van personar a les Valls d’Andorra fou, pel que s’infereix en el document, perquè els síndics representants de les parròquies d’Andorra volien protestar als veguers per la usurpació que aquests havien dut a terme de diversos costums ancestrals, relacionats amb l’explotació i competències dels béns comunals. Els andorrans havien estat privats de tractar les causes de veí a veí, del dret de poder fer emprius, del dret de poder fer cortals i boïgues, del dret de poder arrendar els comunals i d’explotar els boscos per fer carbó, fusta i llenya, entre altres drets.

Aquest document ens aporta informació per conèixer alguns detalls sobre la celebració de les Corts durant la segona meitat del segle XIV. Els síndics representants de les parròquies van fer constar en una acta notarial que els veguers, representants dels consenyors, no es trobaven a cap de les parròquies ni a les Valls d’Andorra. Per aquest motiu es porta a terme una visita a cadascuna de les poblacions capitals de cada parròquia, excepte a la de Sant Julià de Lòria. L’objectiu era fer constar que els veguers s’havien desentès de les seves obligacions judicials. 

El document revela que les Corts o Cúria  no se celebraven de forma centralitzada a Andorra la Vella, fet que ens confirma la inexistència d’una casa de reunions a nivell nacional. Els veguers es desplaçaven a cadascuna de les parròquies per administrar justícia, amb un esperit encara molt parroquial o federal en aquells moments. Parlem de molt abans del 1419 i ens trobem lluny d’una casa del Consell de la Terra o d’una Casa de la Vall.

A partir de la lectura d’aquest document podem concloure que les sessions de les Corts es duien a terme als hospicis o als cementiris. Aquesta font documental ens fa saber que en aquests hospicis s’hi allotjaven els veguers i s’hi duia a terme l’administració de justícia. Els hospicis es poden considerar com els precursors dels hostals o de les cases comunes posteriors, on en un mateix edifici s’acollien als forasters o bé es podien celebrar els Consells de Parròquia. Un hospici era una casa important on es podien allotjar hostes, sobretot forasters. També s’hi podien celebrar reunions de poques persones. La diferència entre un hospici, un hospitalet i un hospital, es troba en les dimensions i serveis que s’oferien en aquests edificis. Climent Miró, en el seu treball de recerca pel doctorat Territori i economia als monestirs del comtat d’Urgell, ja constata l’existència d’unes cases en territoris propers a Andorra conegudes com a hostalitates (hostals) durant la segona meitat del segle XI.

Tornant al document del 1364, pel que fa als hospicis, s’esmenta que l’acte principal del primer de maig, a Andorra la Vella, es porta a terme a l’hospici del difunt Pere Mora. El dia dos de maig es busquen els veguers a Encamp en el cementiri de l’església de Santa Eulàlia. El mateix dia, es desplacen a Canillo amb el mateix objectiu i porten a terme la cerca a l’hospici de Ramon Cela de Canillo, on els veguers acostumaven a allotjar-se i administrar justícia. Albert Pujal, en el seu llibre Val de Norra, constata l’existència d’una casa de Ramon de Cella i el presenta com a hostaler l’any 1393. 
El dia 3 de maig la comitiva cercadora dels veguers es desplaça al poble d’Ordino a l’hospici de Pere de Soldevila. Tot seguit es desplacen a l’hospici de Pere Domènech, de Puigcerdà, a la Massana. No es troben els veguers en cap d’aquests indrets esmentats. No consta cap visita a la parròquia de Sant Julià de Lòria. Es trobaven els veguers a Sant Julià de Lòria?

Els síndics d’Andorra eleven les seves queixes als consenyors de les Valls d’Andorra, el bisbe d’Urgell, Arnau Guillem de Patau, i a la comtessa de Foix, Elionor de Comenge.

El bisbe d’Urgell moriria un mes després d’aquest acte reivindicatiu de les autoritats andorranes, motiu que podria explicar que la resolució a la petició no es dugués a terme fins a l’any 1366. Aquest any el nou bisbe d’Urgell, Pere de Luna, i la mateixa comtessa de Foix, Elionor de Comenge, manen als seus veguers, Martí Gomis de Luna i Ramon d’Ornac, que restitueixin als habitants de les Valls d’Andorra els drets dels quals havien estat desposseïts, com així ho feren. El bisbe d’Urgell, Pere de Luna, arribaria a ser més tard l’antipapa Benet XIII, el conegut Papa Luna de Peníscola.

Els documents del 1364 i del 1366 han de ser considerats transcendentals per a la història d’Andorra, ja que posen de manifest la transició d’un sistema jurisdiccional basat en el feudalisme, que es podia haver iniciat al segle IX, cap a un sistema jurisdiccional basat en el senyoriu, en el quals els representants dels reis o dels senyors, generalment nobles, haurien perdut poder, com estava passant a la resta d’Europa. A partir d’aquests moments els caps de les cases més fortes, coneguts com a prohoms,  s’aniran establint com a grup social dirigent.

[Vull agrair a David Mas, Gerard Remolins, Robert Lizarte i Iñaki Barrocal les seves aportacions per a la redacció d’aquest article.]