No el busqueu perquè està descatalogadíssim. Ens referim a l’estoig amb els dos volums, Últim estiu a Ordino i El museu de l’elefant, que Joan Peruga va consagrar a la molt vuitcentista i molt literària nissaga dels Areny-Plandolit. Editorial Andorra en va publicar el 2014 una edició de luxe –tan de luxe que les il·lustracions, capitulars i culs de llàntia són de Sergi Mas!– i avui està descatalogadíssima, però com que els camins del Senyor són inescrutables, l’altre dia va arribar a les meves mans un exemplar nou de trinca. Com es poden imaginar, em va faltar temps per convocar el meu amic Joan i que m’expliqués els detalls d’aquesta peça d’orfebreria editorial que incomprensiblement faltava a la meva humil biblioteca.
 
Va ser el 2014. Venia de publicar El museu de l’elefant, feia setze anys d’Últim estiu a Ordino, que ja era una raresa introbable, i autor i editors es van dir de fer-se un regal. Va ser l’estoig, amb el títol encunyat, tapa dura i punt de cinta. Cada capítol, amb la seva capitular. I les il·lustracions, una per capítol, sobre paper Canson negre que Sergi Mas anava gratant amb burí per extreure’n les imatges que només ell hi veia. Però aquesta és una altra història. El cas és que la primera dificultat va consistir a recuperar el mecanoscrit d’Últim estiu a Ordino. L’havia publicat Columna el 1998, era inviable aconseguir-ne l’original i Peruga no n’havia conservat còpia. Així que el van haver de transcriure amb escàner, repassar-lo i corregir-lo de nou: “Tot i així, se’ns van colar unes quantes errates, que potser donen encara una mica més de valor als llibres, per la raresa, i que el lector, si té temps i paciència, es pot entretenir a caçar. No són gaires, però n’hi ha”.   
                                        
El resultat és, no cal que els digui, una meravella. Potser no són els llibres ideals per endur-se a la bossa o posar-te’ls a llegir al llit, però sí que són, en canvi, objectes per mirar i tocar arrepapat al sofà una tarda de xafogor insuportable com les d’aquests dos dies. De fet, són una estupenda excusa per rellegir –o encara millor, llegir per primera vegada, si tenen la fortuna que es dona el cas– les aventures de la lànguida Sumpta, segona filla de don Guillem i la seva segona esposa, Carolina Plandolit i Pelati, nascuda el 1860 i traspassada el 1892 (Peruga la fa morir a Puigcerdà, però això és una llicència poètica). El personatge el va assaltar, diu, quan als anys 80 l’aleshores conselleria de Cultura li va encarregar una monografia històrica sobre la nissaga dels Areny-Plandolit.
 
Va ser així com li va caure a les mans una caixa amb la voluminosa correspondència que la Sumpta va tenir el temps i l’esma d’escriure als seus 32 anys de vida i que el seu germà Joaquim va tenir la bona ocurrència de conservar: “Pràcticament me la va donar feta, la novel·la, el personatge era potentíssim i sabia com pensava, com raonava i com escrivia. Només ho havia d’ordenar i transcriure”. Últim estiu a Ordino es va endur el Fiter i Rossell del 1997 –quan el Fiter i Rossell era encara el Fiter i Rossell– i es va convertir immediatament en un dels títols fundacionals de la novel·la andorrana contemporània –amb el permís de Borís I i de Set lletanies de mort.
 
El cicle dels Areny-Plandolit el van tancar el 2013 amb El museu de l’elefant i Pau Xavier, el germà petit de la Sumpta i una més de les moltes personalitats excèntriques que van sortir d’aquella família: ell va ser tocòleg, taxidermista, mag i hipnotista, i seu és el projecte de Museu de Ciències Naturals, amb el paquiderm del títol inclòs, que havia d’obrir a la borda de la casa pairal, reconvertida per a l’ocasió i que avui és l’Auditori Nacional. No va poder ser, perquè Pau Xavier va morir el 1935 i la Guerra Civil espanyola va acabar de rebentar aquella idea visionària.
L’estoig no el trobaran, però mirin quins dibuixos.