La campana de Meritxell, datada al segle XIII i ara al Postal, s’exposarà a l’altar del santuari vell.

Ja s’ho poden apuntar a l’agenda. El 7 de setembre a les 20.30 hores. Per a aquest dia i aquesta hora està programada la benvinguda oficial a la campana del santuari vell de Meritxell. Fins ara formava part de l’audiovisual del Museu Postal, en un discretíssim i molt poc lluït segon pla, i torna per fi a casa per recuperar el protagonisme que mereix l’exemplar més antic i més singular del nostre patrimoni campanístic: es va fondre probablement al segle XIII, potser a principis del XIV, i constitueix una raríssima peça de transició entre la campana medieval, més rabassuda, i la gòtica, més estilitzada.

Ho sosté Robert Lizarte, que creu haver descobert fins i tot el nom del fonedor –un mestre campaner anomenat Despuic– i que coneix personalment totes i cadascuna del centenar llarg de campanes que es conserven.

Va ser ell qui ara fa quatre anys va cridar l’atenció sobre la de Meritxell. Era una de les dues campanes que penjaven a l’espadanya del santuari vell fins al fatídic incendi que el va devastar la matinada del 9 de setembre del 1972. Amb la mala fortuna que aquesta va caure del jou i va quedar penjant sobre el sòcol. No va caure de miracle, però el sotrac li va provocar una esquerda de dimensions considerables a la panxa. Quan es va reconstruir el santuari vell  amb l’exposició Meritxell Memòria no es va considerar digna de formar-ne part i se la va degradar a fer de figurant al Postal. Fins que Lizarte la va redescobrir. Els consellers generals de Canillo li van prendre fa un any la paraula i van mobilitzar-se perquè la campana tornés a casa. Patrimoni va ser sensible a la demanda, i el 7 de setembre culminarà feliçment aquesta història.

De moment s’exposarà a l’altar del santuari vell, protegida per la reixa de ferro que el tanca, un altre vestigi de l’incendi. Més endavant es reformularà el discurs museològic i amb tota seguretat es reubicarà al costat de la seva germana –aquesta sí que s’ha conservat íntegra– en un lloc encara per determinar però sempre dintre del santuari, diu la cap de Museus del ministeri, Rut Casabella.

Restaurar-la com s’ha fet amb la de Sant Jaume dels Cortals estava descartadíssim, perquè la de Meritxell és un exemplar únic. Lizarte té l’esperança que Patrimoni s’avingui a encarregar-ne una rèplica, operació relativament senzilla (i relativament econòmica) que permetria tornar a penjar les dues campanes a l’espadanya del santuari i fer-les sonar de nou. Casabella no ho veu clar. Però pensin que ara fa dos anys això que els expliquem avui era pura i estricta ciència-ficció. I ha passat. Així que no ho descartin.

Lizarte inventaria les 21 campanes que s’han conservat a les esglésies de Canillo
Fa dies que ens deu el repertori de totes les campanes del país. Però aquesta és una obra no direm que titànica, però sí monumental, que s’allargarà encara uns mesos. Potser algun any. Així que de moment i per matar el cuquet Lizarte ha enllestit Homes i dones de Canillo, als auficis! Un volum excepcional, quasi marcià –no hi ha res de semblant en la nostra bibliografia– que precisament per això només podia editar Anem i que es presentarà el 19 de setembre a Sant Serni, és clar. L’autor hi repassa, com diu el subtítol, les campanes: se n’han conservat exactament 21. Les de Meritxell són òbviament les més antigues –de Canillo i d’Andorra– i a la parroquial hi ha també la Maria, que data del 1486 i que és la més vella entre les que en sabem l’any que es van fondre. El volum inclou una suculenta introducció al món incògnit de les campanes –quan, on i per què sorgeixen, com es fonen i com es beneeixen, quines parts tenen i quins tipus de campana hi ha– així com el llistat de tots els campaners de Sant Serni que es van succeir entre el 1564 i el 1966. Quines ganes, oi?