Cristina Tarradellas, historiadora de l’art i dona que, a poc a poc, va aplegant un coneixement profund del romànic andorrà –tan ben i tan mal conegut alhora– presentava ahir el llibre Sant Miquel d’Engolasters, l’arcàngel de les muntanyes. Al peu de l’església, per descomptat. És el segon volum de la col·lecció Pirineu Romànic que engega el grup de recerca de la Universitat de Barcelona al qual Tarradellas pertany. Seu és el suggeriment: netegem-nos els ulls del paisatge urbanitzat d’avui i intentem mirar-nos aquell esvelt campanar com ho farien a l’Edat Mitjana, com suspès entre núvols i marcant els límits d’allò que és terrenal i celestial. Perquè l’ofici de l’arcàngel sant Miquel és el de fer d’intermediari entre els dos mons, és el correu, l’encarregat de portar els missatges de l’home cap a Déu, cosa que la majoria ignorem avui però que aquells homes tenien ben present.
Tarradellas ha examinat l’església com un conjunt: arquitectura i pintures (les originals, al MNAC) que s’interrelaciona. Començant per la ubicació, proposa: “està en un lloc estrany, lluny d’un nucli de població, i sobta en una església amb unes pintures tan importants i un campanar tan imponent”. Disset metres i mig d’alçada, recorda, el més alt del país, amb una desproporció evident respecte d’una església on l’absis no arriba als dos metres i tota la planta, als cinc de llargada.
Del Monte Gargano a Cuixà
Però si el lloc resulta xocant en primera instància, no ho és tant, apunta la historiadora de l’art, quan es compara amb altres temples consagrats a l’arcàngel també en aquells segles, encara que difereixin les proporcions: el santuari del Monte Gargano o San Michelle della Chiusa a Itàlia, Mont Saint-Michel a França o les capelles de Vic i Cuixà. En tots els casos el sant missatger ocupa indrets elevats i, sovint, en vies de comunicació. “Però un campanar com aquest no podia ser només una fita per al viatger, alguna cosa més havia de tenir”, es va dir Tarradellas.
Les pintures van proporcionar la clau. El programa està dedicat bàsicament a la resurrecció, amb una singularitat: en el tetramorf –Crist al mig de l’ametlla mística envoltat pels símbols dels evangelistes– el símbol que representa Mateu (un àngel) ha estat substituït per una figura monumental, tan gran com la central, de l’arcàngel Miquel. Un error del pintor? Tarradellas no ho creu, ni de bon tros. “No, perquè s’ha triat una referència molt concreta a un episodi de l’Apocalipsi, el moment en què s’obren les portes a la resurrecció dels creients”, és a dir, el moment en què Miquel clava la punta de la llança sobre la bèstia, sobre l’Anticrist. “Per tant, sant Miquel està aquí representat com a general de les milícies celestials i això ho sabem perquè la part superior de la llança hi porta una banderola, el labrarum constantinià”.
Un altre element que justifica la lectura de Tarradellas és que normalment en pintura romànica el fons sobre el qual es despleguen les figures de la volta no té un significat específic. Aquí hi ha negre, ocre i groc. Per a l’autora de l’estudi, perquè en aquell passatge de l’Apocalipsi s’explica que el sol s’enfosquí i les estrelles van caure a terra.
A les pintures de l’intradós de l’arc d’entrada a l’absis hi ha personatges de mig cos, a banda i banda, sants sense nom que representen l’Església militant, és a dir, l’home corrent, el creient. “Estan a l’entrada de l’absis acollint a tot aquell que hi vol entrar, precisament aquí perquè aquest arc marca el límit entre el món terrenal, la nau, i el món celestial. Per completar el conjunt, sant Pau, l’apòstol dels gentils, i sant Pere, el de la jerarquia eclesiàstica. Tots ells, amb l’arcàngel Miquel, dirigeixen el poble cap a la Jerusalem celestial.
I el mateix que diuen les pintures ho crida també el campanar: com un àngel mig suspès en l’aire, entre dos mons, comunicant-los.
És part del suc que treu la historiadora a la petita església a la vora de la carretera. Continuarà amb d’altres per insistir que el romànic andorrà no està molt per sota del de la vall de Boí.