Una ucronia colomenca

Enric Dilmé reconstrueix virtualment el poble de Santa Coloma tal com el va projectar Cèsar Martinell als anys 60 per encàrrec del síndic Escudé: l’arquitecte català situava l’església al centre d’una trama urbana de nova planta que respectava el carrer Major però inventava una segona plaça rere el temple.

Sembla el somni més o menys visionari d’un urbanista amb tirada per la pedra i el romànic, una cosa així com el poblet medieval d’Auvinyà, però amb mig segle d’antel·lació. Doncs exactament així és com l’arquitecte català Cèsar Martinell (Valls, 1888-Barcelona, 1973) va imaginar el poble de Santa Coloma segons el projecte d’urbanització que li va encarregar el 1967 el síndic de l’època, Francesc Escudé. Enric Dilmé, de nou amb el barret d’historiador de l’arquitectura de la segona meitat del segle XX, n’ha exhumats els plànols a l’arxiu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i els ha recreat de forma virtual. El resultat, com poden comprovar aquí al costat, és a la vegada espectacular i desconcertant, i no es pot evitar una certa sensació de pastitx, de recreació historicista que recorda, adverteix Dilmé, a les intervencions als nuclis històrics de certes ciutats europees a principis del segle XX, amb lloc destacadíssim per a “l’èxit de l’operació de màrqueting que va ser l’invent de l’anomenat Barri Gòtic de Barcelona”, per dir-ho amb les seves exactes paraules.

A Santa Coloma, l’operació que Martinell imaginava consistia a convertir l’església en el centre d’una nova trama urbana que respectava el carrer Major però que n’obria un altre de paral·lel i en creava dos més que arrencaven del que avui és l’aparcament d’Enclar i que confluïen, diu Dilmé, en el campanar. A més, darrere del temple es generava una segona plaça, pràcticament bessona del cementiri vell. Perquè l’església no quedés ofegada per l’entorn urbà, els nous edificis d’aire ruralitzant amb gust pel granit no podien enlairar-se més enllà dels 12 metres, de manera que el campanar, que en fa 17,75, conservés la condició de referència visual del poble. Dilmé veu en aquest pintoresc projecte un intent de Martinell, fill del Noucentisme, “d’apropar-se a la nuesa dels nous temps a través d’un llenguatge auster i simplificat”. Però el cert és que el nou dibuix de Santa Coloma no va passar mai dels plànols: el 1971 el Consell el va aparcar al calaix i allà es va quedar fins ara. Dilmé admet que vist des de la perspectiva actual, “la proposta pot grinyolar, però segur que si hagués tirat endavant segur que avui seria candidat a formar part dels béns d’interès cultural en la categoria de conjunt arquitectònic”.

Potser sí. El cas es que la urbanització frustrada de Santa Coloma va ser l’última aparició de Martinell per terra andosina. Una forma elegantíssima de tancar un cercle que s’havia obert el 1916, quan es va estrenar com a arquitecte projectant la Casa dels Russos, i que va tenir en l’església de Santa Coloma una dèria recurrent: el 1934, i a instàncies dels Amics de l’Art Vell, en va dirigir amb Xavier Pla la primera restauració, inclòs un “enginyós i delicat altar sagristia” –diu Dilmé– que d’altra banda va ser eliminat en la intervenció del 1976.

Martinell és també el pare de l’arc que dona entrada al cementiri vell, avui “part indissociable de la imatge del monument”, però que resulta que no n’és un element secular sinó que data, atenció, del 1966: Martinell el va projectar i el va construir el lauredià Joan Pujal. El periple professional entre nosaltres es completa amb l’encàrrec pioner d’unes normes de protecció urbanística dels monuments que li va fer el 1966 la Comissió de Cultura del Consell General, que van quedar també al calaix de les bones intencions i que  van tenir continuïtat –i amb l’èxit molt relatiu que tots sabem– fins a la llei del patrimoni del 2003 i els seus sempiterns entorns de protecció.

Si els ha agradat la ucronia arquitectònica de Santa Coloma, Dilmé ha tingut la paciència d’imaginar-ne altres d’igualment suculentes a compte del projectes de Xavier Pla per al primer parlament andorrà (1933) i de Miquel Fisac per a Sant Pere Màrtir (1951), i d’explicar-ho al seu blog. No se’l perdin.