La mala notícia és tan dolenta  que no té remei: mai veurem desfilar pel Prat del Roure ni Ella Fitzgerald ni Billie Holliday ni Sarah Vaughan. A dreta llei no és ni notícia. Però n’hi ha una no ja de bona sinó d’excel·lent, i és que aquest curs trepitjarà l’escenari escaldenc Cécile McLorin Salvant (Miami, 1989), probablement la veu que –segons la crítica especialitzada– més butlletes té per erigir-se en successora de les tres grans dives del jazz. Serà el 5 de juliol i dintre del cartell de la 41a edició del Festival Internacional –per parlar amb propietat, tercera de la segona etapa, que va arrencar el 2022. Un cartell al qual s’està posant la cara d’aquelles fastuoses edicions d’antany, parlem dels anys 80 i 90, quan el jazz va posar Escaldes al mapa de la música negra, al costat de Marciac i de Montreux i amb mites del gènere com Fats Domino, Ray Charles, Chick Corea, Al Jarreau, B. B. King, Miles Davis i ho deixem aquí perquè acabaríem el paper que ens queda.

Siguem humils i admetem que encara ens queden alguns esglaons per tornar al lloc on una vegada vam ser, però admetran que el cartell d’aquesta edició ha fet un salt qualitatiu esperem que irreversible. I molt del mèrit és de McLorin, una de les veus més singulars del firmament jazzístic. Dir-ne prometedora, tot i la relativa joventut, seria una poca-soltada, gairebé un insult si tenim en compte que ha rebut tres vegades, tres, el Grammy al millor àlbum de jazz vocal (For One to Love, Dreams and Daggers i The Window). És a dir, per tres dels seus cinc discos, que completen el primer (Cécile, acompanyada del quintet del clarinetista Jean François Bonnel, el seu descobridor: tenia 21 anys!) i l’últim, Mélusine, un sensacional compendi dels seus neguits musicals: versions negres de clàssics de la chanson (Est-ce ainsi que les hommes vivent?, de Léo Ferré, La route enchantée, de Charles Trénet), dos poemes de trobadors occitans del XIII (Dame Iseut, d’Almucs de Castelneau, i Domna d’Almucs, d’Iseut de Capio), un anònim del XIV (Dites moi que je suis belle), reminiscències barroques dels seus estudis clàssics (D’un feu secret, de Michel Lambert) i un grapat de temes propis (Doudou, Aida, Wedo, Fenestra).

No és portentós? Veurem si tenim la immensa fortuna que comparegui amb el repertori de Mélusine, però ja que mai fins ara hem tingut el gust, tampoc estaria malament que repassés la seva trajectòria i que ressuscités per exemple l’extraordinària versió de Le mal de vivre que ens va clavar a For One to Love, quan ja pensàvem que no quedava ningú en aquest món que escoltés els vells temes de Barbara, i molt menys que els cantés. Doncs ens equivocàvem. Cécile, sí.

Amb Marcus Miller, Michel Camillo i Tomatito

A poc a poc anem desvelant el cartell del festival, amb dos noms que brillen per sobre dels altres. Tres, de fet: el baixista Marcus Miller, que ja havia desfilat per la vela del Parnal als anys daurats, i l’Spain Forever Again de Michel Camilo i Tomatito. El festival, del 3 al 10 de juliol, també ha confirmat la presència del trompetista Eric Truffaz, guru de l’electrojazz, i el trio Akagera, liderat pel trombonista Stéphane Montigny, reforçat per a l’ocasió amb la cantant Joana Voisin.