Uns partits molt masculins

Només tres de cada deu candidats a les eleccions generals del 2015 eren dones.

Ens vam vantar legítimament la legislatura passada de la paritat exacta que exhibia el Consell General, amb catorze consellers i catorze conselleres. Però aquest arbre no ens deixava veure el bosc que hi havia al darrere: resulta que a les eleccions del 2015, només eren dones 3,5 de cada 10 candidats dels partits que van obtenir representació parlamentària, DA, L’A, PS i Progressistes-SDP. Aquesta és la mitjana, perquè el biaix masculí era molt més marcat en L’A, on elles eren tan sols el 27%, mentre que a la resta de formacions el percentatge oscil·lava entre el 37% de SDP i el 39% de DA i PS. La masculinització dels nostres partits encara va ser més intensa aquella legislatura –de fet, les dades fan referència al 2017– als òrgans de direcció.

Al comitè executiu de DA superaven per ben poc el 25% (set d’un màxim de 27), igual que a L’A, en què el Comitè Executiu Nacional estava format per dues dones i sis homes. Aquest percentatge era sensiblement superior a SDP (3 de 8) i al PS (5 d’11). Unes dades que es deriven entre d’altres motius del fet que, a diferència d’Espanya, per exemple, al nostre país no existeix una llei de quotes 40/60 a les llistes electorals. Tornem a recordar que l’anàlisi es refereix a la legislatura passada: en l’actual, la setena, ja no hi paritat al Consell (quinze consellers i tretze conselleres), i seguim sense estrenar-nos amb una cap de Govern, però en canvi per primera vegada hi ha síndica.

Aquesta és una de les suculentes conclusions de El funcionament intern dels partits polítics andorrans, projecte amb què el politòleg català Gerard Pasanau va obtenir la beca Manel Mas d’estudis polítics que des del 2017 dota el Centre d’Estudis Històrics i Polítics de l’IEA que ahir es va presentar en societat. Val a dir que Pasanau ha aplicat a la investigació andorrana els mètodes del Political Paerty Database Project (PPDB): Andorra s’hi podria adherir pròximament i es convertiria així en el primer microestat que en formés part.

Al costat de l’anàlisi de gènere, destaca l’escassa, per no dir nul·la professionalització dels nostres partits, amb una mitjana de 0,4 assalariats per formació, a anys llum de la mitjana europea, que era de 36, amb pics com els 64 d’Itàlia, els 77 d’Alemanya i, atenció, els 106 d’Espanya. Pel que fa a la militància, les dades andorranes són sorprenentment homologables a les occidentals, amb 2,4 afiliats per cada 100 electors, en la línia d’Irlanda (2,2), Països Baixos (2,4) i França (2,5), molt per sobre del Canadà (0,8), Polònia (0,9) i el Regne Unit (1), i no gaire lluny de la mitjana (3,1). La investigació, en fi, inclou també apartats que disseccionen l’estructura orgànica dels partits, el procés de selecció dels líders i les formes de participació interna.