Ursula inèdita

La seva va ser una irrupció fulgurant i per la porta gran: Ursula Simpson Ure (Xangai, 1930 - Es­caldes, 2007) tenia tan sols 22 anys quan va publicar The Sun Behind Me, ambientada en la vida al Caire cosmopolita i multicultural anterior al cop d’Estat de Naser on ella havia viscut durant la II Guerra Mundial. La novel·la va tenir una bona rebuda –de fet, era tot un èxit que una dona, i tan jove, publiqués en una editorial com Collins–, però la campanada de veritat la va donar l’any següent amb The Vintage, on de nou s’inspirava en episodis que coneixia de primera mà –la verema a la regió francesa del Beaujolais: hi tenia família i hi havia passat alguns estius– per ambientar-hi un drama rural a compte dels amors de les noies locals amb els temporers italians.

The Vintage va ser un èxit instantani, es va traduir de seguida al francès, l’alemany i l’anglès, la crítica la va etiquetar com la François Sagan britànica, i Hollywood la va portar al cine en una superproducció protagonitzada per Mel Ferrer i Michèle Morgan, dues de les estrelles del moment: “Quan la veia es posava malalta: deia que l’havien convertit en un fulletó romàntic, i que més que llatins els protagonistes semblaven nòrdics, de tan rossos!” Semblava l’inici d’una prometedora carrera, però el cert és que Ursula no va publicar cap més novel·la, i que en morir va deixar al calaix tres novel·les i una vintena de relats inèdits. Ho recordava ahir la seva filla, Keiran Meritxell, vinguda expressament des d’Edimburg per assistir a la presentació d’Andorra Revealed, que ha exhumat quatre d’aquests relats. Just els de temàtica andorrana: Death in Caldea, The Day We Ran Short of Virgins i Death of a Christmas Carol. La pregunta és òbvia: ¿què va passar, perquè una escriptora mimada per la crítica, tocada per la vareta de Hollywood i que havia vist com es complia el seu desig adolescent de convertir-se en novel·lista desaparegués per sempre més del mapa?

Keiran ho atribueix a una combinació de factors: d’una banda, la profunda decepció de veure com Collins li refusava el manuscrit de The Hills of Cordova, retrat de la vida essencialment lliure que va descobrir en aquesta ciutat argentina. Perquè això sí, Simpson va tenir una joventut viatgera com poques: nascuda al Xangai colonial d’abans de la guerra, el mateix que retrata el seu amic i veí J.G. Ballard a El imperio del sol, viu a partir del 1937 a la casa paterna a Christchurch (Nova Zelanda), al Caire que tremolava davant de l’Afrika Korps de Rommel i el 1950 a Buenos Aires, per tornar després a Londres i establir-se a partir del 1957 a Engordany. Coses de tenir un pare, l’enginyer Stanley, que treballava per a la petroliera Shell. El cas és que els editors de Collins li van donar carbassa; de l’altra, la mare de Simpson va morir en accident i, per superar el cop, ella i Stanley van comprar una caravana i es van llançar a la carretera per buscar un país alt i sec per recuperar la salut.

Contes busquen editor

Aquest país va ser Andorra: el van descobrir el 1957, els primers temps van viure a la casa Baró d’Escaldes i el 1959 ja havien aixecat el xalet Simpson, en un paratge aleshores verge on encara sobreviu com una relíquia: “Sempre deia que per ser escriptor, un home en feia prou de tancar-se al despatx amb la màquina d’escriure; una dona, en canvi, ho havia de compaginar amb la feina de casa i amb els fills.” Fos la decepció editorial, fossin les responsabilitats familiars o, simplement, una certa indisciplina que li impedia de plantejar-se l’escriptura com un ofici amb horari d’oficina, el cas és que mai més no va tornar a publicar. Això sí, li encantava explicar històries del Xangai colonial o del Caire dels anys de la guerra –aquella governanta alemanya que Stanley va haver d’acomiadar quan la guerra es veia imminent, i que va resultar ser una espia nazi!– i a Keiran, escoltar-les. I quan tenia un rampell d’inspiració, escrivia.

Així és com van sortir The Calms of January, ambientada a la Xàbia dels anys 60 –que ella i Stanley, neozelandès que duia el mar als gens, havien conegut a finals del decenni anterior– i Death at Saint Malo, manuscrit que podria ser l’esbós, diu, d’un relat sobre la mort de la mare, que va tenir lloc en aquesta localitat bretona. Després, el silenci, fins que a partir del 2000 funda amb altres expatriats el Writers’ Circle i reprèn una certa activitat literària: aquesta vintena de relats curts que tanquen el cercle d’una forma ben literària: resulta que Ursula va ser en els inicis infatigable escriptora de contes que publicava allà on li deixaven: els primers, al Caire, encara adolescent; el debut professional, el 1947 a Blackwood Magazine, amb un relat que és en la base de The Vintage, la va convertir en l’autora més jove en la centenària història d’una revista on havien publicat Joseph Conrad i Thomas de Quincey, i que havia dit que no a les germanes Brönte!

¿Què en queda, de tot allò? Dues novel·les “molt del gust de l’època”, conclou Keiran, i un grapat de manuscrits que Andorra Revealed ha demostrat que resisteixen una lectura contemporània. Vaja, que ara que es publica tot, però tot, seria una llàstima que caiguessin en l’oblit.