Ute Dietrich / Marlene Lemper

Gran, molt gran. Espatarrant. Una intèrpret fabulosa, una cantant colpidora, una veu inconfusible, una artista versàtil. Què hem de dir d’Ute Lemper? Cert pudor ens fa aventurar qualsevol qualificatiu. Així que per un cop adreçarem els elogis als programadors, a qui va optar per una aposta, reconeguem-ho, arriscada: l’actriu i cantant alemanya va recalar a Andorra (dissabte a la nit) per primer cop malgrat la seva densa i extensa carrera en el marc del cartell que el ministeri de Cultura orquestra per a l’Auditori Nacional. Aposta arriscada en temps nefastos (i quins no ho són?) on només omplen productes enllaunats o recomanats per algun influencer sense solta ni volta i on les institucions –insegures del seu paper o directament equivocades– només pensen a fer calaix, com testimonia el veterà cicle pràcticament desaparegut d’aquest mateix escenari, el Festival Narciso Yepes. ¿És aquest el paper de la cultura pagada amb diners públics? 

 

Deixem la reflexió per a un altre moment i tornem a Lemper. I a Dietrich. Perquè l’espectacle va ser una mirada fonda i carinyosa al mite, un viatge per la vida d’una dona trencadora, avançada, polièdrica. També per la fascinant història del complex segle XX. Des de l’apartament parisenc (evocat amb notes de Satie: què hi ha de més francès?) la memòria de Dietrich / Lemper (tan indestriables) va volar en text i cançons de Berlín (el primer èxit, L’àngel blau, amb la icònica Lola-Lola) al Hollywood que va consagrar el mite (també el de gran conquistadora d’homes i dones, de Gary Cooper a Edith Piaf). Després, el recitatiu de Lemper va sobrevolar els anys de batalla contra el nazisme (Billy Wilder va dir d’ella que havia passat més hores al front que Eisenhower, en l’extensíssima gira cantant per als soldats aliats). Aquí Lemper va interpretar un tema de Pete Seeger: aquell home que es va inspirar en Andorra (ho tenia present, la cantant?) per escriure un himne pacifista.  

 

El viatge recala finalment a París, on Dietrich va viure els últims anys. Sense miralls, en secret,  enyorant l’únic gran amor (Jean Gabin: Ne me quitte pas, tot i ser ella qui el va abandonar) i preguntant-se potser Que reste-t-il de nos amours? La resposta, ja ho va dir Dylan, is blowing in the wind.