Va passar de llarg, Roma?

Alan Ward indaga en el paper d’Andorra durant el regnat d’August, període del qual no s’han localitzat restes arqueològiques.

Sabem gràcies a Polibi que Anníbal, o una fracció del seu exèrcit, va topar-se cap al 218 abans Crist els nostres rebesavis, si és que podem atribuir-los aquest títol, als andosins. I sabem també que els orígens del nucli fortificat de Sant Vicenç d’Enclar corresponen al període tardoromà, posem que cap al segle V. Però entremig, el silenci. Cap rastre, cap vestigi arqueològic, cap referència documental a les nostres humils valls. Com si durant cinc o sis segles haguéssim desaparegut del mapa. O com si Roma i els romans haguessin passat de llarg i haguéssim quedat al marge de l’imperi. 

L’enginyer Alan Ward, de nou amb el barret d’historiador, opina que les restes hi són, però que no les hem trobat encara. I està convençut que l’imperi va passar per aquí. Aquesta és una de les tesis que defensarà a la conferència Andorra i el Pirineu a la mort d’August, que impartirà el 2 de setembre a La Llacuna cortesia de la SAC. Per què a la mort d’August, l’any 19 de la nostra era? Doncs perquè durant els 41 anys del seu regnat –estem parlant del primer emperador, recordin– va arrencar la pax romana, dos segles de rara prosperitat en el món antic que culminaran el 180, amb la mort de Marc Aureli.

Recorda Ward que Roma va trigar dos segles, dos, posem que des de la segona Guerra Púnica, a conquerir la península Ibèrica, i que és amb August quan Hispània es considera completament pacificada, incloses les tribus basques i càntabres. “El que podem raonablement pensar és que els viatgers que s’aventuraven per la strata ceretana, la via que unia el port de Ruscino amb Lleida a través de Llívia, la Seu i la vall del Segre, tenien coneixement de l’existència d’Andorra, i que els agents comercials desplegats per explotar el territori molt probablement s’arribaven fins a les nostres valls”, especula. D’acord, però, quins productes els podien oferir als sofisticats romans els humils andosins? Ward ja va demostrar fa un parell d’anys que el pernil ceretà –pernae ceretenae, si ho prefereixen en llatí– que Estrabó cita com un dels plaers gastronòmics a la Roma del segle I abans de Crist era una exportació econòmicament viable. Però hi afegeix també la reïna, la nostra pega secular, que els pastors podien fondre als estius, mentre atalaiaven els ramats a la vall del Madriu, i que servia per impermeabilitzar embarcacions i segellar hermèticament les àmfores destinades al transport d’oli i vi, i probablement també el ferro i el carbó.

Soldats romans a Enclar?
Probablement no eren ni tan sols romans, sinó indígenes que s’enfilaven fins aquí dalt per vigilar el negoci dels amos. No comptem a trobar-hi guarnicions estacionades de forma permanent, no hauria sortit a compte; com a molt, diu, algun destacament ocasional per imposar l’autoritat imperial en cas de revolta. Som als inicis de la pax romana, insisteix, la península està totalment pacificada i sí que hi ha legions desplegades sobre el terreny, però més a l’oest. A finals del regnat d’August els problemes militars els va començar a tenir Roma a la frontera germana: només cal recordar la batalla de Teutoburg, l’any 9 de la nostra era, on els bàrbars d’Armini van liquidar les tres legions de Var. Això no vol dir que per aquí dalt tot fossin flors i violes. Diu Ward que cap al segle II abans de Crist, coincidint amb la II Guerra Púnica, la d’Anníbal, els ceretans es van llançar amb fúria a la construcció de fortificacions, amb tota probabilitat perquè se sentien amenaçats. Una altra cosa és per qui: pels celtes procedents del nord? Pels vascons de l’oest? Pels cartaginesos que avançaven des del sud? 

Avancem ara fins al final de període, posem que cap al segle V, amb l’establiment tardoromà d’Enclar. Ward hi imagina, ara sí, un destacament de soldats imperials, potser d’origen got. Què hi feien per aquí? Probablement, mirar de  frenar les incursions d’altres pobles gots que començaven a minar els fonaments de l’imperi, i que ja havien arribat a l’altra banda dels Pirineus, convertint Andorra en un lloc de frontera. Condició que, conclou, mai no va deixar de tenir. L’etimologia de molts dels nostres noms de lloc demostra que la influència basca es va allargar molt més enllà de la caiguda de Roma, mentre que els nostres veïns cerdans van ser ràpidament romanitzats: “Probablement érem una mena de falla on afloraven de tant en tant les tensions entre el món basc i l’iber”.