Cantava la ‘Bohème’ a Torí quan l’exèrcit rus va començar la invasió. Era el 24 de febrer del 2022. Des d’aleshores no ha trepitjat el seu país, i s’ha dedicat a cantar pels grans teatres de tot Europa. Avui desfila pels jardins de Radio Andorra en la segona vetllada lírica del ClàssicAND i amb àries de Puccini, Verdi, Donizzetti i Offenbach.

Porta a l’esquena la pesada motxilla de la guerra.
Els meus pares viuen al sud d’Ucraïna, en plena zona ocupada, comunicar-me amb ells és complicadíssim. Han de buscar una zona elevada per trobar connexió, si no, és impossible. Parlem una o dues vegades a la setmana, però de vegades passo quinze dies sense saber-ne res. És dur, com comprendràs.

El d’avui és més que un recital, i vostè, més que un cantant?
Cantar és una forma d’ajudar el meu país. Una part dels meus ingressos els cedeixo a l’exèrcit perquè adquireixi equips de protecció personal. Els meus pares no poden utilitzar targeta de crèdit, i és clar, necessiten diners per sobreviure. Hem trobat la manera de fer-ne arribar a certa persona que s’encarrega de canviar per rubles, que ara és l’única moneda oficial, els diners que els envio.

Ha tingut la temptació de canviar la seva veu per una arma?
Tots els meus amics em diuen el mateix: millor quedar-me fora del país i guanyar diners. És la meva forma de lluitar i d’ajudar-los. Treballar i tenir uns ingressos regulars és ara mateix un problema a Ucraïna. La ciutat on vaig néixer i on vivia encara el meu germà, 30 quilòmetres al sud de Zaporije, va quedar parcialment destruïda a causa dels bombardejos. Ara viu al meu apartament de Kíev. És manobre i treballa només ocasionalment. Amb això vull dir que és més fàcil ajudar-los des de fora.

Era solista principal de l’Òpera Nacional de Kíev. Quan hi va cantar per última vegada?
El 13 de gener del 2022. Els contes de Hoffmann que, per cert, cantaré demà a Radio Andorra. No hi he tornat des d’aleshores. Afortunadament tenia l’agenda plena i he dedicat tot aquest temps a complir els meus compromisos artístics. Però tornaré, és clar que sí. És el meu país i és casa meva. Una altra cosa és quan. De moment és complicat, perquè els homes entre 18 fins als 60 anys no poden sortir del país. Si hi tornés, no podria marxar, i guanyar-me la vida cantant no és ara mateix viable al meu país.

Demà l’acompanya la pianista bielorussa Maria Nikitin: un exemple que la música no té color ni país ni bandera?
Per a mi no té cap importància d’on ets. Simplement et faré una pregunta sobre la situació que viu el meu país. La resposta que em donis serà més determinant que si ets rus o el que sigui. Això m’és igual. El que està passant a Ucraïna és una punyetera tragèdia, i disculpa el vocabulari. Han mort milers i milers de ciutadans. Soldats i també civils. Si t’ha calgut un any per caure del cavall, malament. Que no veus el que passa a Kíev, a Zaporije, al territori ocupat!?  

Donizetti, Verdi, Puccini, Massenet... S’ha envoltat del Dream Team del bel canto.
Doncs sí. Són les meves àries preferides. Molts cantants prefereixen un repertori més lleuger, per a un recital. Jo no. Només àries d’òpera. És un repertori lògic i equilibrat, en la meva opinió. I he de dir que l’organització també em va demanar un programa d’aquest estil.

Quins són els seus papers preferits?
Offenbach. És el meu compositor. Quan el vaig descobrir, fa tan sols dos anys, ho vaig tenir clar: no havia escoltat mai res de millor. No m’havia passat mai abans una cosa així. Per capbussar-me en una òpera m’ha de tocar el cor. Soc molt gandul per aprendre’m papers que no em toquen la fibra. Pensa que per preparar-ne un puc escoltar 300 vegades la mateixa òpera. 300 en un mes! Tot i que he de dir que he cantat 25 protagonistes. 

Tem que el públic el jutgi abans per la seva nacionalitat que pel seu talent?
No m’amoïna. Quan pujo a l’escenari intento donar tot el que porto a dintre. La meva feina és cantar i m’hi deixo el cor. Si t’agrada perquè soc ucraïnès, moltes gràcies. Si t’agrada perquè t’ha tocat la meva veu i la meva interpretació, moltes gràcies també.

Ha tingut dubtes per sortir a cantar després d’un bombardeig?
Als inicis de la guerra potser m’afectava més. Però soc artista i és la meva feina. Clar que m’afecten notícies com la destrucció de la presa de Nova Kajovka. Però quan surto a l’escenari m’oblido de tot i només penso a cantar. Tinc aquesta habilitat, gràcies a Déu. En certa ocasió, compartia cartell amb una cantant a qui li van dir que la seva mare havia mort unes hores abans de la funció. Doncs va sortir a cantar. Plorava per dins. Però va cantar. Crec que jo faria el mateix.