Periodista en exercici de llarga trajectòria –en l’àmbit judicial i els successos– Salvador Sabrià tenia pendent la resolució d’un enigma: què havia passat amb el seu avi, presumiblement assassinat el 1936, durant la revolució anarquista, a la Seu d’Urgell. Les pesquises fructifiquen en ‘L’escriptori de la Seu’, premi  Carles Rahola d’assaig. Es presenta avui, a les 19.30 hores, a la Immaculada

Tot comença la nit del 10 d’octubre de 1936. 
Aquella nit, la de l’11, va haver-hi una sèrie d’assassinats clandestins al cementiri de la Seu d’Urgell. El 12 ja no. Havien detingut una colla de gent, hi ha estudis que parlen de fins a setanta persones, i els van anar afusellant. Als familiars els deien coses com que els portaven a interrogar a Lleida. 

Entre ells, el seu avi. 
Al cap d’un any, la mateixa Generalitat republicana va iniciar uns judicis i exhumacions de cadàvers. Van aparèixer 22 morts, però el meu avi, Jaume Sabrià Roca, de la Fonda Cadí, no hi va aparèixer. Des d’aleshores, la família vam conviure tots amb un desaparegut. 

La incertesa és cruel.  
En jubilar-me, vaig intentar aclarir per què havien detingut tanta gent i per què el meu avi havia desaparegut. No sols vaig mirar de buscar el desaparegut, sinó també de conèixer-lo, perquè a la família havíem conviscut amb el drama, però no coneixíem la persona. 

Qui era Jaume Sabrià Roca? 
Una de les coses que he anat descobrint és que havia estat regidor de la Lliga [Regionalista] el 1922 o que havia organitzat la festa major, o que era boter i havia tingut un negoci on produïa aiguardent, o que regentava la fonda Cadí, on la gent deixava els cavalls quan venia a la fira de Sant Ermengol. I els mobles d’aquesta fonda es van guardar a Anserall, en una casa de pagès, fins acabada la guerra. 

...? 
És que un d’aquests mobles és un escriptori, l’últim regal que va fer l’avi al meu pare i quan jo vaig fer els 40 anys me’l va donar a mi. Aquí està, a l’entrada de casa. Per això es diu així el llibre: és la memòria física de l’existència de l’avi.

L’àvia, el seu pare sí el recordaven.  
El meu pare tenia tretze anys quan van afusellar l’avi. 

En principi no ho sabien. 
No, però no van trigar gaire a endevinar-ho: la Seu era petita, només tenia quatre mil habitants i tot i que no puguis comprovar-ho, tothom tenia clar que els havien matat. 

Un clima de terror.  
L’àvia i el meu pare van acabar fugint. La CNT es va quedar amb la fonda Cadí per muntar-hi la seva seu. Ells van voltar, fins a acabar a Sant Sebastià, on van muntar una fonda, amb la que la família va sobreviure. I mireu quines absurditats: van muntar la fonda en un pis de gent que va fugir dels franquistes. 

El perfil del seu avi no sembla políticament molt significat.  
No, no. Penseu que els que tinguessin més por a represàlies ja havien marxat en aquells moments. Qui s’havia quedat és que no pensava que anirien per ell. Però potser hi havia allò de pensar que la gent de la Lliga eren tots industrials rics. A la Lliga n’hi hauria, però potser deu; si es mirava el llistat, la majoria era gent que tenia una fonda, un comerç... La CNT va ocupar la casa de Cambó i, amb els arxius, si tenien aquesta concepció que a la Lliga tots eren rics, van confeccionar uns llistats que seguien fil per randa. 

La mort ben organitzada.  
Sempre s’havia dit que seguien uns llistats que els venien de fora i que des de la Seu els indicaven on els havien d’anar a buscar. L’avi no era ric, era una persona que tenia una fonda i estava endeutat. Potser va estar pagant un impost revolucionari i quan se li van acabar els calés se li va acabar la vida. I com ell, molts d’aquesta llista. Crec jo. 

Quan fan l’exhumació, les restes no apareixen.  
Tampoc explicaré més  coses del llibre...

Ai, perdó, té raó.  
Una cosa sí diré: des dels inicis del cementiri de la Seu ja es deia que era massa petit, a banda de mal situat, i que hi havia moments en què ja no cabien més morts. Ara imagineu això en esclatar una guerra i en un moment tan cruent, quan en dos dies van haver d’enterrar quaranta-cinc persones. Ja us situeu, oi?

Clarament.  
Ara el Memorial Democràtic contempla la recerca de les seves restes, el dia que es pugui fer, cosa que veig complicada. Però bé, es reconeix com a mínim que s’ha de fer. 

El llibre ajuda a conèixer i reconèixer.   
És un assaig, no novel·la, fet a partir de documents, de sentències, de tot el procés judicial, amb dades. Això ha permès a la família, i ara a la resta de la gent, conèixer la persona que sí va existir, com titulo un dels capítols. 

Sí va existir per a l’àvia.   
Però el pes psicològic de la desaparició, de no haver-lo trobat, els persegueix tota la vida. No saber com va acabar: d’altres sabies que els havien clavat un tret, però i a ell?

També sol haver-hi un vel de silenci sobre la guerra.   
Ho dic, sí, al llibre. El primer que s’imposa en una guerra és la por; i l’últim que desapareix també és la por. Tothom acaba perdent. O quasi tothom. Per això tothom calla per por. A l’àvia i el pare els van donar refugi gent d’esquerres, que després van haver de fugir.  

Drama sobre drama.   
I sabeu quin és el pitjor? El punt que fa mal de debò? Que tota aquella matança va acabar l’endemà mateix. El 12 ja no va haver-hi afusellaments. L’avi només va ser un home que va estar al lloc inoportú en el mal moment.