Velles Cases considera “vergonyosa” la inhibició de Cultura amb Sud Radio

“No només cedim patrimoni a un privat, sinó que paguem 400.000 euros per deixar-li el pis net”, diu Claude Benet.

“No me’n sé avenir. M’ha agafat per sorpresa, pensava que el projecte del centre medicoesportiu havia entrat en via morta, digue’m ingenu, i ara em trobo amb això. És terrible, lamentable i vergonyós”. Ingenu, una mica, sí, després que el Govern declarés el projecte d’interès nacional, però aquesta era la reacció ahir del president de Velles Cases, Claude Benet, davant de la notícia que tomba definitivament el somni de l’entitat d’impulsar una candidatura de Radio Andorra i Sud Radio a patrimoni de la humanitat. L’Executiu va adjudicar dimecres el buidatge de l’estació del cap del port amb l’objectiu que el complex quedi net perquè els futurs inquilins, Bomosa, hi aixequi el Cramea. I de passada va posar l’últim clau al taüt de la candidatura. Sud Radio desapareixerà del Pic Blanc. En quedarà la carcassa, però tot el mobiliari, incloses les grans emissores dels anys 60 i 70, en serà retirat. Serà un sarcòfag sense res a dintre. Una mòmia. El fantasma de Sud Radio.

D’aquí l’enuig de Benet amb el ministeri, que no es va esforçar a dissimular, i a qui acusa d’haver-se inhibit: “Fa dos anys, quan vam commemorar a iniciativa per cert de Velles Cases el 80è aniversari de Radio Andorra, va afirmar que intentaria que el ministeri assumís la gestió d’aquest patrimoni. No només no ha complert, sinó que l’estem cedint a privats i paguem 400.000 euros per deixar-li el piset net. Per això estic dolgut amb l’actuació de la ministra. Més aviat amb la no-actuació”. De fet, l’acusa d’haver ignorat l’article 34 de la Constitució, segons el qual l’Estat ha de garantir la “conservació, promoció i difusió del patrimoni històric”. Benet és demolidor: “Lamento constatar que en aquest cas no s’ha fet cap esforç. Teníem dos grans estacions en un territori relativament petit. Això és absolutament excepcional i era un potencial atractiu turístic que no s’ha intentat explotar.  En lloc d’això, ens el deixem perdre.” 

I Radio Andorra, què?
Respecte al peritatge dels experts que el 2015 van determinar que el complex de Sud Radio no tenia cap valor tècnic ni patrimonial –Jean Clergue i Sylvain Athiel, autor aquest últim de la novel·la Aquí Radio Andorra i ànima del museu de Radio Andorra, finalment aparcat– Benet també hi diu la seva: “Tenim al país experts amb prou coneixements per valorar aquest extrem, i fer-ho a més amb una sensibilitat que probablement els experts forans no han tingut.”

El problema, argumenta, és que el ministeri “no té un projecte clar. El patrimoni és un actiu que s’ha d’explotar, no alienar. No és només Sud Radio. Aquest Govern no sap què fer amb Radio Andorra, on s’han enterrat centenars de milers, per no dir milions d’euros des del 2014, que ha canviat dues o tres vegades d’idea i que ara mateix ningú sap dir en què es convertirà. Aquesta indefinció, aquest poc entusiasme és desesperant. Per això em fa certa gràcia quan et demanen l’opinió per al famós Llibre blanc i veus que estan parlant de l’horitzó 2030! Si us plau! A aquest pas, què en quedarà, del patrimoni, d’aquí a vuit anys!?”

I l’última bala que guarda és igualment feridora: “No deixa de ser una paradoxa que d’una banda es deixi perdre aquest patrimoni i de l’altra des del mateix ministeri, i a través de l’ENA, s’impulsi l’obra de teatre sobre Radio Andorra que demà s’estrena a Les Fontetes. Sembla que preferim el mon virtual al real.”

Una obra col·lossal per fer la guitza a Radio Andorra
La mola de Sud Radio és una estupenda nau avarada als 2.650 metres del Pic Blanc, que convertien l’emissora en “la plus haute d’Europe”, com deia la publicitat de l’estació. Al concurs convocat per Sofirad, la societat francesa propietària de la concessió que des del 1958 emetia com a Radio des Vallées (primer des d’Encamp i després des de Casa Felipó, a la capital) per fer-li la guitza a Radio Andorra, s’hi van presentar dos projectes: un simulava la silueta d’un avió; l’altre, la d’un buc. L’edifici va costar 12 milions de francs i tot ell és un monument a la grandeur, i no és casualitat que Sofirad fos una corporació de titularitat estatal. Es tractava de deixar ben alt el pavelló francès, i per això es va buscar un emplaçament espectacular, incomparable, únic. Costés el que costés. Les dues i monumentals emissores (una Thomson CSF de 300 kW de potència, i una Thomson CFTH Houston de 600 kW) ocupen bona part dels 580 metres quadrats de la sala de màquines. N’hi ha una tercera, més petita, una Brown Boveri de 50 kW, que serà probablement l’única que es quedarà al Pic Blanc. Sud Radio, en fi, va emetre des del 1964 fins al 6 de novembre del 1981.