La Simfònica del Reino de Aragón acompanya en directe la projecció de 'Jurassic Park' en la tercera jornada del ClàssicAND i amb mig miler d'espectadors al Parc Central.
El festival concebut per Joan Anton Rechi i generosament patrocinat amb un milió d’euros per Andorra Turisme, MoraBanc, Crèdit Andorrà i els comuns de la capital i d’Ordino ha nascut amb la flor al cul. Tres dies tontejant amb la meteorologia, i tres dies que se n’ha sortit. Sobre la campana, sí, però amb la sort dels campions. Va passar divendres amb l’Stabat Mater a la plaça del Consell, i va repetir ahir al Parc Central amb la proposta més popular del festival: la revisió de Jurassic Park amb música en directe a càrrec de l’Orquesta del Reino de Aragón, aquí en versió simfònica i amb un desplegament d’efectius poques vegades vist entre nosaltres a l’aire lliure. Amenaçava de ploure, de fet va esquitxar a mitja tarda, però a l’hora de la veritat, res, dues gotetes, una fresqueta estupenda i l’organització que va exhibir bíceps repartint impermeables i flassades tèrmiques per si de cas.
Però es tractava de Jurassic Park, l’obra mestra de John Williams. Bé, una de les obres mestres, perquè estem parlant del pare de La guerra de les galàxies, de Tiburón, d’E.T., de Harry Potter i de La llista de Schindler. Probablement un dels tres compositors de bandes sonores més influents de l’últim terç del segle XX, al costat de John Barry i d’Ennio Morricone. Va ser emocionant retrobar-se després de tres decennis, mare meva, amb el doctor Grant i senyora, i també amb Ian Malcolm, que probablement en mans d’un altre actor que no fos Jeff Goldblum no seria tan decididament repel·lent. Els dolents continuen sent massa obvis, des de Hammond, el magnat que s’inventa Jurassic Park, fins al genetista de l’illa Nublar, per no parlar de l’informàtic Nedry, a qui els guionistes fan pagar la mania que tants informàtics (menys el d’aquesta casa) s’han guanyat merescudament. Entre els humans, el nostre preferit continua sent Muldoon, el caçador convertit en presa, probablement l’escena més inquietant de la pel·lícula. I entre les bèsties, el velociràptor, l’estrella absoluta d’aquesta barreja d’Indiana Jones i Alien que no deixa de ser Jurassic Park.
Veure una pel·lícula mentre una simfònica en toca en directe la banda sonora probablement no ens tornarà a passar a la vida. I menys al costat de casa. Era una festa i l’orquestra, dirigida pel mestre Josep Caballé-Domènech, va jugar amb versatilitat el joc que li havia proposat Rechi. És veritat que ho tenia fàcil, perquè la partitura és un caramelet i no passa sempre que l’espectador profà se la sàpiga quasi de memòria. Es tractava de potenciar la matèria primera sense oblidar que els protagonistes eren els que sortien a la pantalla. De ser-hi, però sense que es notés gaire. De convertir un blockbuster en un esdeveniment memorable.
Tot un contrast amb la proposta intimista de la matinal d’ahir a la parroquial d’Ordino, on Míriam Manubens va repassar el repertori romàntic en què es mou com peix a l’aigua. Ella te debilitat per Debussy, i la Suite bergamasque, Clair de lune inclòs, és una aposta segura. Chopin –el Nocturn número 20, pòstum i emocionant, i especialment l’Scherzo final– va constituir una exhibició de virtuosisme, un regal per a la vista tant com per a l’oïda, amb Manubens ja entregada, superada certa rigidesa inicial i fusionada amb el piano de cua que presidia el transsepte de Sant Corneli. Però la gran descoberta van ser els vuit Valsos poètics de Granados. El que no s’entén és que una vetllada com aquesta fos gratuïta. El preu no és el mateix que el valor, en això estem d’acord, però la gratuïtat no convida precisament a valorar un recital majúscul, excepcional. I una entrada raonable filtra els espectadors que tenen el mal costum de desertar a mitja vetllada. El bis, per cert, va ser per a Debussy. Quina meravella.
La pròxima cita del festival, dijous amb el tenor ucraïnès Valentin Dityuk, que interpretarà als Jardins de Radio Andorra àries de Puccini, Verdi, Donizetti, Massenet i Offenbach.
