Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Escaldes, Art al Roc, Biennal de Venècia, Míriam Ambatlle, Eve Ariza, Eva Martínez, Zoe, Jordi Casamajor
Andorra, Escaldes, Art al Roc, Biennal de Venècia, Míriam Ambatlle, Eve Ariza, Eva Martínez, Zoe, Jordi Casamajor

Venècia: recta final


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Jonathan Gil

La comissària d’aquesta quarta aventura veneciana, Míriam Ambatlle, va ser claríssima al juliol, quan es van fer públics els noms dels tres artistes –Eve Ariza, Jordi Casamajor i Eva Martínez, Zoe– que es jugarien un lloc per al pavelló de l’edició del 2017: buscava una obra que causés “impacte”, articulada en un llenguatge eminentment “contemporani” i de vocació “global”. I les maquetes que des d’ahir fins al 23 d’octubre s’exposen a l’Art al Roc –l’antic CIAM escaldenc, reconvertit en sala d’exposicions del Govern– compleixen aquest triple requisit. Segons ella, és clar.

La gràcia de tot plegat és –ho estan veient– que per primera vegada des que ens vam embarcar en la Biennal podrem contrastar l’opinió de la comissària –i de Javier Balmaseda, comissari de suport: aquest és el seu càrrec exacte– i fer-nos una idea del que uns i altres entenen per “impacte”, per “contemporani” i per “global”. Fins ara ens havíem de refiar dels senyors comissaris i només en coneixíem la decisió final. I poca discussió cabia perquè no transcendien els projectes descartats. ¿Com eren els dels competidors del mateix Balmaseda, de Sam Bosque i de Fiona Morrison, per no recular més? Mai no ho sabrem.

A partir d’ara, sí. Un viratge radical respecte del secretisme anterior, que cal esperar que generi un saludable debat abans i sobretot després de la decisió dels comissaris, que arribarà com a molt tard divendres que ve. Ambatlle no en té dubtes, doncs: les maquetes que els artistes han anat desenvolupant i polint des del 15 de juliol als Tallers d’Art li permeten augurar que l’obra que finalment viatgi a Venècia serà d’un nivell “altíssim” perquè –diu– els tres projectes estan conceptualment molt ben armats i constitueixen “la sublimació de la trajectòria de cadascun dels artistes” tot i tractar-se d’obres concebudes expressament per a la Biennal. Comprovem-ho.

‘Omphalos’, de Jordi Casamajor

L’escultor lauredià ha concebut una mena de dansa ritual posant a ballar una rècula de bestioles fantàstiques –les que ell es topa per les nostres muntanyes, diu, quan li dóna per sortir a buscar petròglifs: i en troba!– al voltant de l’omphalos del títol –en grec, el melic del món– que no era altra cosa que l’epicentre de les cerimònies paganes i que en la seva reinterpretació ha convertit en una columna lluminosa. ¿Amb quin objectiu? “Contraposar el món antic que encarnen aquests éssers arcaics amb la nova divinitat que és la tecnologia.” Una dansa en què Casamajor es veu ell mateix com una mena de xaman o, millor encara, diu, com el pastor d’aquesta tropa de bestioles fabricades en ferro, ciment i materials recollits a la muntanya –branques de pi, cranis de bestiar i anar fent.

A la maqueta d’Art al Roc n’hi ha una desena, però a Venècia –si hi arriba– en seran mig centenar. És veritat que la proposta és 100% Casamajor, i que guarda una impecable coherència amb la seva obra anterior. El problema amb què Omphalos es pot trobar és la semblança estrictament formal –perquè conceptualment no tenen res a veure, però això a Venècia no tenen per què saber-ho– amb els cavalls dissecats de Balmaseda. Hi ha el risc que es pensin que només ens inspiren els animals de peu rodó. Això, en la hipòtesi optimista que algú recordi el pavelló del 2015.

‘Murmuris’, d'Eve Ariza

També és d’una coherència radical el projecte d’Eve Ariza, que combina les seves dèries dels últims anys: el bla, transposició artística del soroll ambiental que impedeix la comunicació; i el fang, fet de terra, aigua, aire i foc, els quatre elements primordials. A Art al Roc ha penjat només un fragment de l’obra: 800 murmuris, bols o boquetes estripades –ella en diu ™accidentades”– que constitueixen un murmuri gegant. La instal·lació final constarà –constaria, vaja– de 8.000 d’aquestes boquetes –totes, diferents, creades una a una– enfilades pels murs de la sala i formant grups aparentment capritxosos, com ho serien les comunitats humanes per a un entomòleg de l’espai que ens vingués a estudiar com nosaltres espiem els insectes: “El món és caos i soroll; jo el que vull és escoltar el fang, la veu de la terra, que és l’origen de tot.”

Ho diu metafòricament, és clar, però també literalment: parin l’orella en algun dels murmuris i veuran el sorollet que fan. Com les petxines de Sant Martí d’Empúries, que parlen. Una altra cosa és que les entenguem, que sapiguem què diuen. I Ariza no ens en dirà ni piu, que cadascú es busqui la vida. Però parlar, parlen: facin la prova. Tampoc és casual que els murmuris –una clau: cada murmuri és una personeta– siguin de fang, que s’ha de preparar, tornejar i coure, tècnica ancestral que sembla reclamar el xssst i una certa suspensió del temps: “Només proposo de fer una mica de silenci, per variar. I en un lloc on trobarem tants estímuls com és la Biennal no deixa de ser arriscat”. Murmuris és probablement la proposta més radical de les tres, i precisament per això la més veneciana de totes. Però té un però. Sempre hi ha un però: sembla massa conceptual, massa textual, massa poc evident.

‘Lost origin’, de Zoe

Just el contrari de Lost origin, la instal·lació en què ha derivat Aniquilació de la dona contemporània (o L’erotisme de la mort), que era com es titulava al juliol el projecte de Zoe. Les sis nines de proporcions naturals amb què pretenia qüestionar els estereoptips femenins s’han acabat convertint en una nina de drap mida XXL –prop de dotze metres d’alçada: dotze! D’aquesta nina gegant –del seu ventre, vaja– en surt una altra de només quatre metres i, atenció, una colla d’extremitats a mig fer, amb tot un repertori de bonys, nafres, pústules i tumors. Ecs. Una instal·lació que evoca vagament la quarta entrega d’Alien –i aquelles rèpliques de Ripley, ¿recorden?– i que té naturalment un discurs al darrere: la toxicitat ambiental d’una societat tecnificada fins a l’exageració, que degenera en uns cossos deformes i malaltissos.

Una inquietud, aquesta del retorn als orígens i el rebuig d’una modernitat amenaçadora, que es repeteix curiosament en els tres projectes. Zoe, que deixa provisionalment la pintura i debuta en la instal·lació, ha optat per una proposta que ho basa tot a l’efectisme del primer cop d’ull. I ho admet sense manies: “La Biennal és un aparador bestial, i si hi acabés anant tinc una cosa claríssima: si alguna pretenc és que l’espectador no surti indiferent, que la instal·lació li generi inquietud, incomoditat, fàstic... El que sigui, però hi ha tantes coses per veure, i tan bones, que impactar-lo és l’única manera que es recordin de la teva obra.” I Lost Origin, no en tinguin cap dubte, impacta. Sortiran d’Art al Roc amb la nina de Zoe pul·lulant pel cap. Una altra cosa és la sensació de déjà vu que deixa: i no per Alien sinó per les nines de drap de la difunta Louise Bourgeoise. Però ja saben que el que no és tradició és plagi.

Andorra
escaldes
Art al Roc
Biennal de Venècia
Míriam Ambatlle
Eve Ariza
Eva Martínez
Zoe
Jordi Casamajor

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte