Han passat quinze dies des que el ministeri de Cultura va confirmar el que tothom veia venir: que no tornarem a la Biennal de Venècia. Com a mínim a mitjà termini i per motius essencialment pressupostaris. Cultura prefereix destinar a altres programes els 500.000 euros que costava cada cicle venecià. I es veia venir perquè després d'haver fallat les tres últimes edicions, les del 2022, 2024 i 2026, tornar-hi el 2028 hauria significat començar una altra vegada de zero. Aquest és probablement el més frustrant de tot plegat: abandonar ara equival a la pràctica a llençar a les escombraries la feina (i la inversió) de les cinc edicions que hi vam participar, des del 2011 fins al 2019. Però com dèiem, els veterans de la Biennal ho donaven per descomptat i no hi ha hagut cap drama. Sam Bosque, que hi va participar en l'edició del 2013, resumeix el sentiment general: "Entenc que per a un país de les nostres dimensions assumir el cost que representa Venècia és complicat. Però també crec que caldria buscar alguna alternativa en la línia, en la meva opinió encertada, d'obrir la creació artística andorrana a l'exterior. Hem passat del tot al no-res. I cal entendre que esdeveniments com la Biennal no només són una oportunitat per a l'artista, això és una obvietat, sinó que també posen el país al mapa cultural".

És el mateix que suggereix Eve Ariza, que el 2017 es va plantar a Venècia amb els bols de Murmuri: "És l'aparador més potent que hem tingut mai, i ens ha durat ben poc. Personalment no en puc estar més satisfeta, perquè la meva obra va tenir gràcies a Venècia un impacte que d'altra manera hauria sigut difícilment imaginable. Però si no podem anar a Venècia, potser sí que podem fer que Venècia vingui a nosaltres".

La pregunta és òbvia: com? Respostes n'hi ha. I qui més clar ho té potser és Javier Balmaseda, que el 2013 va compartir pavelló venecià amb Sam Bosque –els cavalls dissecats, recordin–, i que el 2017 va exercir com a comissari, i que per començar discrepa de l'argument econòmic: "Invertir-hi 250.000 euros anuals no em sembla fora de lloc per a un esdeveniment com la Biennal. Però això sí, si s'hi va, s'hi ha d'anar bé. Tot depèn de la prioritat que li dones a l'art i a la cultura, i tots sabem quina és la dotació pressupostària del ministeri. A partir d'aquí, només cal lligar caps". Pel que fa a alternatives, cal distingir –adverteix– entre les fires estrictament comercials, on concorren galeries amb els artistes de la seva corda independentment de la nacionalitat –i aquí tindríem la biennal de Lió o la triennal de Yokohama–, i fires com la Documenta de Kassel i la biennal de Sao Paulo, on són els mateixos curadors els que van a buscar artistes contemporanis. No existeix cap altra fira, com a mínim de les dimensions i transcendència de la de Venècia, on la participació estigui reservada a pavellons nacionals.  Això no vol dir que no es pugui explorar aquest format. Però ja no es tractaria d'una, diguem-ne, operació d'Estat, sinó d'una aventura estrictament individual amb hipotètic suport públic. 

Francisco Sánchez, venecià de primera hora –va participar juntament amb Helena Guàrdia a la nostra primera vegada a la Biennal– té certa predilecció per la biennal de Malta, una de les últimes a arribar –va per la segona edició– però que ha arrencat amb força. També s'hi participa a títol individual, però la competència és salvatge: tres milers de candidats per a mig centenar justet d'invitacions. Cada artista seleccionat disposa d'una bossa de 13.000 euros per executar la seva obra, i la següent edició, anima, és el 2028: "No és Venècia, d'acord, però combinat amb les ajudes que es puguin arbitrar des del ministeri, potser és més realista, i en tan sols dues edicions s'ha convertit en un magnífic aparador". Sánchez assenyala de passats un dels grans hàndicaps de la nostra aventura veneciana, que va ser el sistema de selecció a través d'un concurs: "Crec que hauria sigut més operatiu, com a mínim més homologable amb els països del voltant, confiar en un comissari internacional, amb contactes, que funcionés com a obrellaunes, i que fos ell l'encarregat d'escollir l'artista que millor s'avingués amb la seva visió". Això, per un costat. Balmaseda apunta, per acabar, a un problema conceptual, anterior a tot això: "Una biennal com Venècia és un aparador perquè el país mostri al món la potència dels seus creadors, la seva vitalitat artística i cultural. No se'n pot esperar un retorn comptable, ni es pot plantejar com una campanya publicitària per captar turisme. Si ho mires amb aquesta perspectiva, no té cap sentit". D'altra banda, conclou, "ens queixem sovint que a Andorra els artistes professionals es poden comptar amb els dits d'una mà. L'única forma de canviar això és obrint portes a l'exterior. Venècia n'era una. Perquè no ens enganyem: el mercat nacional no dona perquè un artista pugui viure de la seva obra. Ni donarà."