Verdaguer en els temps del còlera, segons Àlvar Valls

Observador atent de la realitat, serà per allò d’haver practicat l’ofici de periodista, Àlvar Valls no s’hi pot estar i comença la presentació d’Entre l’infern i la glòria, la monumental novel·la dedicada a Jacint Verdaguer, trobant entre les mil pàgines el punt on relata que el 1878, al port de Civitavecchia quedava en quarantena un vaixell durant la terrible epidèmia de còlera que va deixar Europa sembrada de milions de morts. Res no hi ha nou sota el sol, va venir a dir l’escriptor. A qui, continuant amb el tema víric, va dir que a ell el que li van inocular va ser el “virus Verdaguer”. Fa quaranta anys, va explicar durant l’acte a La Fada Ignorant. Des d’aleshores, no ha parat de llegir-lo i rellegir-lo. Tota la seva obra. 

L’acte, que va aplegar un grapat d’assistents, fidel però no gaire abundós (por al virus o l’endèmic desinterès per la cultura pròpia?), va començar amb la lectura d’un passatge del text per la veu de Roser Carol –millor dit, més interpretació que simple lectura–, un text on “el poeta mira enllà, enllà i més enllà, fins a l’infinit” mentre “l’obra de Déu de nou el fascina”. El fragment relata la ruta des dels paratges de Sant Joan de l’Erm fins a albirar les valls d’Andorra, un “petit país emmirallat en cinc gegants”.

Valls va estar acompanyat pel també escriptor Albert Villaró, que va glossar el llibre assegurant que Verdaguer és “un escriptor molt reconegut però poc conegut”, cosa que, va assegurar, canviarà gràcies al treball de Valls. Una novel·la, va puntualitzar, no una biografia a l’ús, que farà que Verdaguer assoleixi una altra dimensió. 

Sobretot si l’escriptor compleix la seva amenaça i escriu els dos volums més que té pendents. Que són “com dues espines clavades”. 

Villaró va destacar de la novel·la el “llenguatge extraordinari, sense concessions, espectacular”, una escriptura que “té batec” i una estructura –que intercala la narració dels 18 dies d’agonia que a causa de la tuberculosi va sofrir mossèn Cinto amb els episodis “necessaris” de la seva vida, cap no en sobra ni falta– que ajuda a mastegar el miler de pàgines com si d’una mossegadeta es tractés. 

Amb tot plegat, va destacar Villaró, Valls aconsegueix dibuixar “un Verdaguer polièdric, amb moltes capes”, reconstruir “una condició humana que fins ara ens havia arribat de manera fragmentària”.