Coneixerà molt bé el bon caminador de museus el baldaquí de Tost que exhibeix el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), procedent del petit -i abandonat- nucli del municipi alturgellenc de Ribera d’Urgellet. Però ja cal probablement un coneixement més aprofundit del romànic català (i les seves aventures i desventures d’ara fa un segle) per tenir present que una altra part de la peça, la biga tan esplèndidament decorada com el baldaquí en si mateix, s’exhibeix al Museu Episcopal de Vic. Forma part del grapat de peces procedents del Bisbat d’Urgell, és a dir, tant de la comarca de l’Alt Urgell com d’Andorra, que es poden contemplar a l’equipament vigatà. Bé, es poden contemplar o no: alguna, com la lipsanoteca procedent de Sant Andreu d’Andorra la Vella, la mantenen guardada als magatzems i fora de la vista, mentre que l’ara d’altar de Santa Coloma passa absolutament desapercebuda. A menys que hom compti amb exploradors informadíssims i avesats a esmunyir-se per sales i passadissos fins a trobar la peça com són Quim Valera i Robert Lizarte, que no fa gaire aconseguien mostrar les peces a un grup de Velles Cases.

No és el baldaquí de Tost, per cert, l’única obra procedent del bisbat d’Urgell desmembrada i repartida entre el MNAC i l’equipament vigatà; sagnant també és el cas del Davallament d’Erill la Vall: dues de les figures del conjunt escultòric s’exhibeixen a Barcelona i les altres talles, a Vic, impedint a l’observador una visió completa del que és un dels conjunts escultòrics més interessants del romànic català.

D’una punta a l’altra del bisbat, venim cap a Andorra: l’ara d’altar de pedra de Santa Coloma (durant un temps, el museu vigatà atribuïa la procedència erròniament a Sant Marc i Santa Maria d’Encamp, segons recull l’Enciclopèdia.cat), datada probablement entre els segles IX i X. La peça queda pràcticament ignota, en una sala recòndita entre altres béns petris, mentre que a l’Espai Columba el que s’exhibeix és una reproducció. És això el que fa considerar Valera –i no serà pas l’únic– que seria interessant poder-la exhibir al país, en primer lloc (en una hipotètica mostra que acompanyés l’arribada dels frescos de Sant Esteve, similar a aquella Benvigudes a casa vostra?). Però més enllà, “no seria factible negociar-ne la compra?”, es pregunta.

L’exposició permanent del museu vigatà compta amb una lipsanoteca (recipient per contenir petites relíquies) que únicament figura com a procedent d’Andorra, sense concretar. El fons, no obstant això, compta amb una altra lipsanoteca, aquesta sí d’origen ben localitzat: Sant Andreu d’Andorra la Vella. Però no s’escarrassin a buscar-la si es deixen caure per Vic, perquè la mantenen als magatzems.

Ben visibles, amb unes enormes dimensions, són els frescos procedents de l’antiga capella de Santa Caterina -novament, el fragment que els pertoca- de la Seu d’Urgell, un conjunt pictòric dispers (altres parts van viatjar ja no al MNAC, aquí al costat, sinó a Suïssa) i que daten de cap al 1240, un exemple tardà però magnífic, apunten els experts, de pintura mural del romànic del bisbat urgel·lità, i una de les obres que mostren com el gòtic començava ja a deixar-se entreveure per aquestes contrades. Si al MNAC s’exhibeix la part que correspon amb l’arrest de la santa, a una col·lecció helvètica –Abegg-Stiftung– es conserva la que es correspon amb el seu martiri. A Vic hi ha la tercera part de les pintures, la que representa el Sant Sopar.

Valera, que celebra òbviament la compra d’una part dels frescos de Sant Esteve com a exemple de l’esforç per recuperar el patrimoni propi, insisteix que tot i ser el museu vigatà el propietari legal de les obres -si ho és també legítim ja són figues d’un altre paner, hi afegiríem-, potser el Govern podria iniciar contactes i optar a comprar-les. Especialment l’ara d’altar de Santa Coloma. “Però més enllà, em faig la reflexió que si bé les obres sovint no es poden conservar a l’emplaçament original, sí que haurien d’estar al més a prop possible” i subratlla la incongruència que es trobin al museu vigatà i no al Diocesà d’Urgell, que seria casa seva.