Torna Viadiu. Francesc Viadiu. O per dir-ho més concretament: Francesc Biel, el seu àlter ego literari. Però no el Viadiu de Delegat d’ordre públic a Lleida la Roja, el que va acabar amb la tirania que els anarquistes del Cojo de Màlaga van imposar a l’Alt Urgell i la Cerdanya els primers mesos de la Guerra Civil Espanyola; tampoc el d’Entre el torb i la Gestapo, l’ànima de la xarxa de passadors —Eloïsa, Joaquín, Nico i tota la pesca— que operava suposadament des del Mirador, sinó precisament el Viadiu de després del torb, el més desconegut i precisament per això el més interessant.
Doncs són aquests anys de la immediata postguerra el rovell de l’ou de L’Hostal d’Entença, una mena de memòries que arrenquen en el moment exacte —som al 1952— que s’entrega a la guàrdia civil de la Seu amb la (falsa) promesa que ni se’l sotmetria a consell de guerra ni molt menys aniria a la presó, i acaben amb la notícia de l’indult que contra pronòstic li havia d’estalviar els vint anys de presó a què el tribunal militar l’havia castigat pel delicte d’“adhesió a la rebel·lió” —que era el surrealista expedient amb què la justícia franquista condemnava els càrrecs que després del cop d’Estat del 18 de juliol s’havien mantingut fidels a la legalitat republicana.
Això passava a mitjans 1954; entremig, Viadiu havia passat onze mesos a la presó Model de Barcelona, l’hostal Entença del títol, publicat per primera vegada el 1980, fins abans d’ahir introbable i que Rafael Dalmau acaba de reeditar, completant així la trilogia de guerra del nostre home. El volum recull els records d’aquell any de captiveri, amb el grapat de pintorescos personatges que s’hi topa, retratats amb certa gràcia i amb una considerable empatia: el Matusalem, sobre el qual requeien vint penes de 18 anys de presó cadascuna: —260 anyets de res, glups!—, el Noi de la Segarra, fratricida confés; el Dionís, “boig ful”, diu Viadiu, que s’havia fet passar per sonat per obtenir plaça al pavelló dels malalts mentals; el Cubano, que -en la vida civil, a fora de la presó, s'entén- es feia passar per policia i que extorquia els incauts que es deixaven enredar per una puteta que treballava per a ell; el Pep Quatretorres, àlies la Meneios, i el Serafinet, tots dos fills de casa bona i tots dos convictes d’infanticidi; el Cisco, antic faista amb qui Viadiu va fer amistat i amb qui es va continuar veient després de sortir de la Model, i Sor Calenta, sobrenom de la religiosa que acostumava a traginar-se els inquilins de l’hostal. I de dos en dos. També hi va coincidir amb Joan Comorera, dirigent del PSUC en la clandestinitat que no era sant de la seva devoció —confessa— i que acabaria els seus dies a la presó de Burgos.
Cal Senzill, carrer dels Xiuets
Abunden en el llibre les estampes suculentes, com ara la sessió de maria que cinc reus es munten a la cel·la amb l’herba que l’esposa d’un d’ells ha entrat d’estranquis a la presó, amagada dintre d’un preservatiu; o el numeret de striptease que una veïna de la Model organitzava cada nit per als interns, amb el consegüent rebombori entre el personal. El llibre inclou també unes breus però interessantíssimes referències a la trajectòria política anterior a la guerra civil —la participació en els Fets d’Octubre, “una bestiesa”, diu, que per a Viadiu, aleshores diputat per ERC, va comportar un primer empresonament a la Model—, el nom del camp de concentració, Agdé, en què va passar els primers dies d’exiliat a la dolça França, i els conciliàbuls al pis de Sant Julià en què als primers moments després de la derrota alemanya els refugiats catalans a Andorra pretenien aixecar una branca local de la Unión Nacional, instrument del PCE per controlar l’exili que va acabar fracassant: doncs Viadiu, recorda, era el candidat dels comunistes per presidir l’artefacte!
La filla del nostre home, Rosa, evocava ahir la vida en aquest pis de cal Senzill, al carrer dels Xiulets, als baixos del qual Viadiu va obrir acabada la guerra mundial un comerç de pintures: “Però la veritat és que no tenia facilitat per fer de botiguer.” Retornats el 1952 a Espanya, primer es van instal·lar a Sabadell i després a Barcelona, en un pis del carrer Lepant, just darrere de la Monumental. Va encadenar feines precàries i els onze mesos de presó van deixar la família en una situació duríssima: “Va trigar anys a refer-se, econòmicament, i si ens en vam sortir va ser gràcies a l’ajuda dels jesuïtes, que no van oblidar que durant la Guerra Civil no es va assassinar ni un sol religiós a la ciutat. I això que hi havia tres seminaris!” Per no parlar del bisbe Valentí Comellas, que va salvar la pell gràcies als seus bons oficis. Després de la victòria franquista no va moure un dit per salvar els homes que l’havien dut a l’exili.
Diu Rosa, en fi, que Viadiu era una persona “oberta i expansiva”, que no defugia parlar dels anys andorrans ni tampoc del temps cremat a la Model, però que acabada la guerra i retornat a Barcelona no va trepitjar mai més ni Solsona ni Andorra: “El meu pare era un bon home que com tothom va cometre errors. Però, ¿saps quin va ser el més gran de tots? No acceptar l’oferta de la CIA, que li va oferir feina als EUA. La meva mare va preferir quedar-se a Catalunya...”