Viadiu torna al país del Torb

Roser Porta i Rosa Viadiu exhumen documents inèdits sobre els anys d’exili del polític i novel·lista català.

Viadiu! Només dir-ne el nom ja sentim l’alè dels esbirros de la Gestapo –i també dels de la vegueria del nefast Lasmartres!– que s’han aturat davant de l’hotel Palanques per desarticular la xarxa de passadors que hi dirigeix Francesc Viadiu. Som la nit del 29 de setembre del 1943, en la cèlebre batuda de la policia secreta del règim nazi que va acabar amb la captura de quatre militars polonesos i del xofer que els havia anat a recollir a Llorts: Eduard Molné, fill del Palanques. Dels polonesos –a qui Claude Benet, per cert, va posar nom i cognom– no se’n va tornar a saber res; Molné, internat al castell de Saint Michel, a Tolosa, va ser finalment alliberat i repatriat gràcies als bons oficis del síndic Cairat. Però sempre explicava que s’havia vist perdut. Qui no!? Estem parlant de la Gestapo.

Un episodi que, com és sabut, Viadiu va recollir a Entre el torb i la Gestapo, on repassa la seva peripècia al capdavant d’una de les xarxes de passadors que els anys centrals de la II Guerra Mundial operaven per aquí dalt a compte dels serveis secrets britànics. Si en parlem de nou és perquè amb motiu de la ruta Herois perseguits per la Gestapo, organitzada per Editorial Andorra per seguir sobre el terreny l’Andorra literària de Roser Porta i Tony Lara: dissabte, la mateixa autora i la filla de Viadiu, Rosa, n’han exhumat un grapat de sensacionals documents inèdits que permeten rastrejar el periple del nostre home exactament des que el 3 de febrer del 1939 va començar un exili que es va allargar fins al 1952, quan s’entrega a la guàrdia civil de la Seu amb la falsa promesa que ni se’l sotmetria a consell de guerra ni aniria a la presó. Era mentida: el van condemnar a vint anys, tot i que només va passar onze mesos a la Model.

Ho sabem pel passaport mecanografiat que en aquella data, el 3 de febrer del 1939 –en plena desfeta republicana– li va expedir el subsecretari del ministerio de estado, “valedero por seis meses por todo Europa y Amèrica”. El 14 de febrer és la prefectura dels Pirineus Orientals, ja al costat francès, qui expedeix sauf-conduit a “monsieur Francisco Viadiu Vendrell, entré en France comme refugié politique”, i l’autoritza a establir-se “sans délai” a Vernet les Bains. En el següent document, un viticultor de Saint Gély du Fesc declara “être très satisfait de ses services après avoir observé en tous moments une exemplaire conduite personelle pour son travail”.

L’octubre del 1941 el trobem ja establert el número 23 de la Grand’Rue de Montpellier, segons la sol·licitud d’un document d’identitat cursada a la comissaria d’aquesta ciutat: a l’apartat Profession hi diu “Sans (asilé)”, i adverteix que el document no l’autoritza a exercir cap feina. El més interessant potser sigui, però, la Targeta de identidad y viaje para inmigrantes españoles expedida a Vichy el 5 d’abril del 1941, atenció, per la Legación de los Estados Unidos Mexicanos en Francia. Vaja, que Viadiu va estar a punt, molt a punt de seguir el camí de bona part de l’exili català i emigrar a Mèxic. No ho va fer, i dissabte serà una bona oportunitat de demanar-li a la seva filla Rosa per què.

Vam tenir sort perquè gràcies a aquest gir del destí en algun moment del 1942, i a instàncies de l’MI6, Viadiu es va establir primer a Canillo i després en un pis de cal Senzill, al carrer dels Xiulets de Sant Julià, i des d’aquí va dirigir la xarxa de passadors que tenia en el Palanques el quarter general. Això, com a mínim, és el que fa Francesc Biel, el seu alter ego a Entre el torb i la Gestapo, que sembla una novel·la però que en realitat són unes memòries amb tots els ets i uts. Segons Rosa, “tots els llibres del meu pare són memorialístics: són la seva vida i els seus records. Com a molt va canviar alguns noms, però els fets són certs, no són ficció”.

Ho deia fa dos anys aquí mateix, així que podem estar raonablement segurs que no només Biel és Viadiu, sinó que va existir una Eloïse amb qui va mantenir un discret idil·li, un heroi que es feia dir Carlos –a qui un historiador francès va posar nom i cognom: Josef Wegrzyn, era polonès i està enterrat al cementiri parisenc de Pantin–, el traïdor Nico, que va delatar la xarxa a la Gestapo, i el pèrfid i cocaïnòman doctor Coco, a sou dels nazis i que es dedicava a mutilar els aviadors ferits que tenien la mala fortuna de caure a les seves urpes.

Tot això ho recordaran dissabte in situ Porta, Benet i Rosa Viadiu, amb sortida a Llorts (15 hores) i parades al Palanques i a cal Senzill. Al vespre, concert ad hoc de l’ONCA al Prat del Roure, Fronteres del terror i de la guerra, amb obres d’Elgar, Webern i Xostakòvitx. Estupenda excusa per (re)descobrir Entre el torb i la Gestapo, és calr, però també La pau dins la guerra, de Norbert Orobitg, i La neu adversa, de Morell, la trilogia definitiva sobre l’epopeia dels passadors.