No sé vostès, però feia no diré que mig segle, però no deu faltar gaire, mare meva, que no veia un parell d’autèntiques xiruques, aquell artefacte rudimentari que als anys 70 ens posàvem per anar d’excursió i que ens semblava, pobres il·lusos, la cosa més cool del món. D’aquelles de color vi, dures, senzilles i espartanes, amb una sola de goma i cànem que semblava que t’havies calçat una roda de jeep Willys. Res a veure amb les Chiruca d’avui, que només comparteixen el nom amb les que els germans Fonfreda van inventar als anys 50 a Tortellà: els de la Garrotxa som així de xulos. Les Chiruca d’avui es fabriquen a Logronyo, que tampoc no està malament, però que és una altra història, on van a parar.

Doncs bé: feia cap a mig segle i comprendran que veure com la meva amiga Maria, la Mari del Ton, obria un armariet i n’extreia un parell d’autèntiques xiruques garrotxines el cor em va fer un salt. Va anar de poc que mes les emprovés, i pensin que com a molt eren un 35. En fi, que on es posin unes bones xiruques, deixa’t estar de magdalenes proustianes.

Allò era només el començament. Ja quan em vaig aturar a l’aparador de cal Ton de Borro, als baixos de l’antic hotel Comerç, mentre esperava que la Mari m’obrís –hi hauré passat un miler de vegades i mai no m’hi havia fixat: de vegades semblo mig borni– estava clar que m’havien convidat a un insospitat viatge en el temps amb parada al 1954, que és quan el Benet Marquet i la Maria Mandicó van obrir la botiga. En realitat s’havien mudat, perquè el primer local el va obrir l’avi Ton a la casa pairal, al pla de l’Areny, una mica més amunt. Era, diu la Mari, la típica botiga de queviures on podies trobar qualsevol article de primera necessitat: pasta i llegums, vi i licors, embotits i caramels; però també llana d’Arsèguel per teixir (a mà) mitjons, paraigües de pastor i espardenyes; aspirines, gases i mercromina Film (res de Betadine!); betes i fils, gafets i botons, perfums, colònies (Rève d’Or, Pompeia, Ciel d’été) i el que abans en deien essències i que mai no he sabut ben bé què era; moscatell i vi de Màlaga, aiguardent i vi de Missa; tabac (Gitanes i Gauloises, Rosslis i Farias, Carmela i Recios, Carlemany, la Nueva Habana, i també els Mayas, que eren de Catsa) i picadura, encenedors de gasolina –els llegendaris zippos– i naturalment de metxa, que deixaven anar aquella estupenda olor de ranci, paper de fumar (Smoking, Job!). I què hem de dir del paper higiènic: la Mari en conserva un garap de rotlle del mític Elefante, que si et despistaves i l’agafaves pel costat aspre et deixava el cul encetat per a tota la setmana, i també de La Nao, que francament mai no vaig tenir el gust. Per no parlar de les joguines: des d’un projector Nic, l’antecessor del CinExin, a nines de cartró, una pila de petanca –que no era ben bé una joguina, però ho semblava– i una col·lecció d’autèntics tebeos.

Cal Ton de Borro va obrir, dèiem, el 1954 i va tancar el 2002. I la família l’ha conservat exactament tal com era un quart de segle enrere. En realitat, diu la Mari, la botiga és exactament la mateixa que era als anys 50: “L’únic que vam anar fent és afegir-hi cada cert temps una mà de pintura”. Els armaris són els que hi van fer fer a mida el Benet i la Maria –en realitat ella era l’ànima de la botiga: un llarg taulell amb calaixos interiors i a la part de fora una finestreta que en deixava veure el contingut: pastes, llegums, caramels... “Molt bonic però molt poc pràctic”, diu la Mari, que de petita jugava a fer de dependenta, i de gran li donava els caps de setmana un cop de mà quan pujava de Barcelona.

El negoci l’havia arrencat l’avi Toni a principis de segle traginant vi de Tàrrega i de Tarragona primer amb el carro –un dia d’anada, i un altre de tornada– i després amb un primitiu camió. S’hi van afegir els licors, als 50 i 60 el pastís (Ricard, però també Pernod, Casanis i Berger) causava autèntic furor entre els turistes francesos. Els espanyols tenien tirada pel brandy (Terry, Veterano i Soberano, es cosa de hombres!), i tots s’enduien parelles de ninots amb barretina o, encara més típic andosí, bailaores i toreros.

Els meus preferits, xiruques de banda són uns cabdells de fil de Fabra & Coats (Cometa: el nom se’l va posar el meu pare, però aquesta és una altra història), el paper de dol, amb rivet negre, sobre inclòs, i atenció, la mítica aigua de colònia La Carmela: “Para volver los cabellos blancos a su color natural a los 15 o 20 días de darse una fricción diaria. Se aplica con la mano”.

És sensacional. I el millor de tot, que dissabte la Mari del Ton els deixarà entrar al piset i els explicarà tot això en persona. I molt més, com la memòria de Maria Puigcernal, que es va fer càrrec de la botiga quan va faltar la mare. Si volen tornar per un matí al 1954, ja ho saben.