Diari digital d'Andorra Bondia
L'escriptor català va presentar ahir 'Escriure Andorra' a la casa d'Areny-Plandolit.
L'escriptor català va presentar ahir 'Escriure Andorra' a la casa d'Areny-Plandolit.

Vicenç Villatoro: “Estatalitat i frontera han construït una realitat literàriament productiva”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Jonathan Gil

Vell conegut de l’afició local –ha guanyat entre altres els premis Carlemany i el Ramon Llull, quan el dotàvem nosaltres–, l’escriptor terrassenc ha aixecat a ‘Escriure Andorra’ un precís mapa –i no una antologia, insisteix– dels mites literaris que autors locals i forans han forjat a partir del país real, que de vegades s’hi assembla com un ou a una castanya. Ahir el va presentar a la casa d’Areny-Plandolit, cortesia del ministeri.

Lluís Capdevila constatava als anys 50 que érem un país “sense literatura”, afirmació que encara era (quasi) vàlida als primers 90. Avui ja no: és obvi que de literatura en tenim. I molta. Però, vol dir això que existeix una literatura andorrana?

Existeix una literatura terrassenca, per agafar l’exemple de Jaume Cabré i el seu cicle de Feixes? Què marca, una literatura: la llengua, el territori, la temàtica? És un debat interessant, però bizantí.

Què hi diu, vostè que hi haurà reflexionat, del cas andorrà?

El que juraria és que la literatura ha construït un lloc que coneixem com Andorra. En podem dir d’això literatura andorrana? Òbviament, sí, però no seria l’equivalent al que entenem per literatura portuguesa. Però tampoc, atenció, a literatura pallaresa.

Llavors?

Diria que per literatura andorrana hauríem d’entendre una barreja de llengua, territori i temàtica, ja sigui escrita sobre Andorra però des de fora d’Andorra, ja sigui escrita des de dintre d’Andorra però sobre temes que no són essencialment o pròpiament andorrans.

En català?

Convencionalment classifiquem les literatures segons la llengua, i em sembla raonable: Mia Couto és literatura moçambiquesa? Crec que fonamentalment és literatura portuguesa. En portuguès, si vols. Però té sentit fer jocs entre literatura i territori, que és el que he intentat fer a Escriure Andorra.

On posarem els nostres autors en castellà, francès, anglès i, en fi, portuguès?

Crec que Andorra ha de reivindicar com a cultura pròpia tota la que es crea al país, però que la literatura catalana escrita a Andorra participa d’un univers, d’una construcció que és el conjunt de la literatura catalana. Els autors andorrans que escriuen en altres llengües no se’ls pot aplicar un criteri d’exterioritat, però sí que hi ha un joc diferent. Crec que la llengua és la que vertebra els universos literaris.

‘Literatura andorrana’ sembla raonable, però ‘literatura urgellenca’ grinyola. Per què?

Diria que a Andorra hi ha factors específics –històrics, econòmics, polítics– que han construït una realitat particularment productiva a efectes literaris. L’estatalitat i també la frontera li han donat a Andorra unes possibilitats literàries que per a la Garrotxa són inconcebibles, encara que sigui un territori igualment de frontera i de muntanya.

És equiparable el mite literari d’Andorra a la Sicília de Lampedusa, a l’Empordà de Pla, al Macondo de García Márquez?

Per mite literari entenc aquells llocs que sense haver-hi estat mai ens pensem que coneixem perquè la literatura ens n’ha donat una certa imatge. Tots sabem, per sèries com Arriba y abajo i novel·les com El que resta del dia, com era la societat de l’Anglaterra eduardiana, amb els seus majordoms i els seus senyors. I no diguem ja l’Oest: ens deixen caure en un poblat i sabríem perfectament on anar, qui i què trobar-hi.

Creu que sobre Andorra s’ha generat un lloc literari tan potent?

Ho crec, sí. El nom d’Andorra a tothom li evoca alguna cosa o un conjunt de coses. Una bona part d’aquestes coses són independents de la pròpia experiència, i la pròpia experiència s’ha adaptat al motlle que constitueix el mite literari.

Els autors catalans han tendit a idealitzar una certa Andorra per motius com –diu vostè– la “fidelitat a la llengua” i l’estatalitat. Un vici, la idealització, que és inexistent entre els autors locals.

La idealització de què parlo es produeix als anys 60 i 70, quan l’estatus de la llengua és diferent a Andorra que a Catalunya o al País Valencià, i penso ara en Andrés Estellés. D’altra banda, la novel·la negra prolifera avui, si t’hi fixes, no als espais objectivament més tensos, sinó a llocs on ens deixa més aviat parats: als països nòrdics, per entendre’ns i no, com seria més esperable, a la banlieu de Marsella. Llocs on darrere d’una aparença idíl·lica passen coses.

Andorra!?

Indubtablement. I la negror andorrana, com la sueca, sorprèn més que la del Raval.

Insisteixo: l’Andorra que retraten els nostres novel·listes és un país desorientat, d’al·luvió, que sent que ha perdut les arrels. Una Andorra difícilment imaginable per qui la coneix a partir dels mites literaris aixecats pels autors forans.

Des de fora s’entén i es participa d’un factor molt andorrà que és la velocitat del canvi social. Aquí les coses han canviat molt de pressa i ens ha deixat perplexos a tots. Ho detecta per exemple Margarit als seus poemes, quan contrasta els seus records d’infantesa amb l’Andorra d’avui.

Sospito que la sèrie ‘Entre el torb i la Gestapo’ ha contribuït decisivament a donar una imatge –de país que va militar obertament o subreptíciament al costat dels aliats– que no s’ajusta exactament a la realitat històrica. Que s’ha reinterpretat el passat, edulcorant-lo.

El torb és literatura, no història. Recordo certa ocasió que vaig entrevistar Leonardo Sciascia. Hi anava fascinat pel Gatopardo. I va l’home i em diu: “El Gatopardo!? Mentida! Els aristòcrates aquells no eren gens cultivats, ni s’assemblaven en res a com Burt Lancaster, eren unes autèntiques toies. A ell, que coneixia perfectament la realitat siciliana, el mite de Lampedusa li grinyolava per tot arreu. Però el mite, en fi, no és el contrari que la veritat; és clar que tampoc no són sinònims.

I els nostres vuit segles de pau, què són: mite o realitat?

Si hagués de comprar un mite, comprava aquest. Ara mateix estic escrivint la història del meu avi, nascut a Canet el 1904. Va viure tres guerres, tres: la del Marroc, la Civil i l’ocupació de França. Un país que ha sabut mantenir-se en pau durant vuit segles és com a mínim admirable. Si és casualitat, quina sort! I si no, quina habilitat!

Andorra
Ordino
Villatoro
Escriure Andorra
Número de vots: 29
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic