Albert Villaró reconstrueix la peripècia de l’autor de ‘La soberanía que corresponde a la Nación española en el Valle de Andorra’, primer text imprès sobre el nostre país, publicat el 1820 a Barcelona.

“Un zelo el más ardiente y puro por la gloria y bien de esta heroica nación en general, y de Cataluña en particular, me engolfó en la engorrosa averiguación de la existencia, origen y circunstancias de veinte pueblos, seis parroquias y más de 50 sufragáneas, quie circunscritas a la natural demarcación de Cataluña se llaman país libre, se dice sustraido o separado del territorio español y cree no pertenecer á ninguno de los dos reinos, ni al de España en que se haya situado ni al de Francia con que linda”.

Aquest és l’extraordinari paràgraf inicial de la Memoria sobre la soberanía que corresponde á la nación española en el Vall de Andorra como á parte integrante de la provincia de Cataluña, escrit pel ciudadano Antonio Valls, “capitán retirado de infantería condecorado con la cruz del primer ejército”, publicat el 1820 a la impremta “constitucional” de Barcelona i dirigit al “soberano congreso nacional”. Espanyol, s’entén. Ras i curt: un opuscle de 24 paginetes que pretén posar negre sobre blanc els arguments històrics i geogràfics pels quals Andorra no és pròpiament un país independent i sobirà, sinó “parte integrante” del regne d’Espanya. El primer d’una llarga llista de pamflets i de panegiristes que, tant pel costat francès com per l’espanyol, havien de participar al llarg del XIX i principis del XX en l’anomenada qüestió d’Andorra. I pensin només en Bonifacio Ulrich, autor a mitjans segle XIX d’uns no menys sensacionals Apuntes sobre las Valles Neutras de Andorra.

De fet, la Memoria de Valls va ser el primer llibre de temàtica andorrana que va merèixer l’honor de la impremta. Això és cosa sabuda –ho diu Josep Maria Guilera a Una història d’Andorra– però si hi tornem avui és perquè Albert Villaró s’ha posat el barret d’historiador per exhumar la biografia d’aquest personatge singularíssim, “una mena de Barry Lindon del XIX espanyol”, de qui fins ara només en sabíem que havia nascut a la Seu, que havia sigut capità a l’exèrcit espanyol, i que va ser afusellat el juliol del 1822 a Castellciutat per les milícies absolutistes d’Antonio Marañón, el cèlebre Trapense, en l’episodi previ a la Regència d’Urgell. I el que n’ha pogut descobrir ho explicarà amb pèls i senyals dissabte al congrés que, sota el lema Absolutismes i liberalismes al segle XIX: 200 anys de la Regència d’Urgell, tindrà lloc a la sala Sant Domènech de la Seu.

Afusellat a Castelleciutat 
El cert és que Valls és un entusiasta defensor de la presumpta espanyolitat d’Andorra, i que el mou, diu, únicament “el amor patriótico y la calidad de español, y no el interés, en tanto que mirando a mi propia utilidada devería estar por la injusta independencia de el mismo Valle de Andorra, donde me cuento por uno de los propietarios, y que ni el odio al Obispo de Urgel, cuyas virtudes venero, ni el desprecio del orden sacerdotal que respeto, me han movido a dar este paso”. El bon Valls no pot suportar que “la Nación Española en nada ejerce la soberanía en aquella comarca, el dar leyes, establecer el orden judicial, el imponer contribuciones, el armar gente y el nombramiento de sus capitanes y todos los atributos de la autoridad de las Cortes y del Rey pedent tan solo del gobierno que allí manda [...] Cuasi puede decirse que se forma un empeño en desobedecer sus ordenes protegiendo con el mayor descaro el contrabando, á los malvados y desertores”.

Però, qui era aquest home fabulós, que pretenia convèncer les Corts espanyoles de la necessitat d’annexionar-se les nostres Valls Neutres i a qui el Consell General va prendre’s prou seriosament com per demanar la intervenció diplomàtica de Lluís XVIII? Segons els arxius consultats per Villaró –el de la Corona d’Aragó, el militar de Segòvia, la Biblioteca Nacional d’Espanya a Madrid i, naturalment, capitular– el bon ciudadano Antonio havia nascut a la Seu el 1775 en una família de notaris. Els va sortir notòriament rebel, i de jovenet es va escapar amb una troupe de saltimbanquis que havia visitat la ciutat. Va acabar en una presó de Reus, d’on el va rescatar el pare. I li paga el favor pledejant contra ell per l’herència de la mare morta. Es casa a Torroella de Montgrí amb la filla d’un magistrat, torna a la Seu i és elegit síndic presoner, una mena de raonador de l’època, diu Villaró, i el 1808, quan esclata la Guerra del Francès, s’allista a l’exèrcit espanyol. Hi dura poc, perquè l’expulsen al cap d’un any, però sembla que en va fer prou per ascendir fins al grau de capità que exhibeix al frontispici de la Memoria, i per ser condecorat, no sabem ben bé per quina acció.

Valls militarà de forma ostentosa en el liberalisme –el trobem a la Sociedad Patriótica Barcelonense de Buenos Amigos– i el 1820 participa activament en la proclamació de la Constitució a la Seu. És el seu moment de glòria, perquè és també l’any que publica el pamflet, que fa arribar al jefe político de Barcelona, Remon Manel Zarco del Valle, que és qui eleva una consulta als síndics, a aquestes altures ja amb la mosca rere l’orella, demanant informació sobre els sospitosos privilegis duaners andorrans.

Per sort per ells –i probablement per nosaltres– la fortuna li va girar ràpidament l’esquena. Pel militar menorquí Rafael Manuel Pol de Quimbert, destinat el 1822 a la guarnició de la Seu, coneixem el fatal final del nostre home, a qui les tropes absolutistes diu que van enxampar amb “papers comprometedors”. Va ser un dels tres afusellats alturgellencs durant l’interregne del Trapense.