Vida i mort de la primera laurediana

La imminent monografia sobre el neolític andorrà estableix el parentiu entre la dona i el nadó de la Feixa del Moro.

Ella tenia entre 15 i 17 anys i feia poc més d’un metre i mig d’alçada. Del nadó no sabem si era nen o nena, ni tampoc l’edat que tenia en morir. I tots dos són els inquilins d’un dels dos enterraments exhumats entre el 1983 i el 1985 a la Feixa del Moro. A l’altre hi va aparèixer un tercer individu de qui de seguida parlarem. Un tresor arqueològic que tres decennis després continua parlant.

Ho farà a Les Valls d’Andorra durant el Neolític: un encreuament de camins al centre de Pirineus, monografia quasi definitiva que posarà al dia el que se sap dels jaciments de Segudet, Camp del Colomer, la Balma de la Margineda i, naturalment, la Feixa del Moro: l’han coordinat Gerard Remolins i Juan Gibaja, hi participen especialistes com Jean Guilaine, Xavier Llovera, Cristina Yáñez, Abel Fortó i Àlex Vidal, i es publicarà a la tardor.

De moment, avançarem només algunes de les conclusions de l’article sobre la Feixa del Moro elaborat pel mateix Remolins i que proposa algunes novetats sensacionals: assenyaladament, que la noia amb què obríem l’article era amb tota probabilitat la mare del nadó amb el qual va ser exhumada. Era una hipòtesi plausible, perquè tots dos van aparèixer al mateix enterrament, però que necessitava ser confirmada. I ho ha fet l’anàlisi de l’ADN practicat als laboratoris del CSIC espanyol, que col·labora en el volum.

L’estudi posicional indica també, diu Remolins, que tots dos van ser inhumats simultàniament, i és per tant lícit pensar que també van morir a la vegada. De què? L’anàlisi antropològica no ha revelat rastre de lesions als ossos i cal descartar, doncs, un traumatisme fatal. El més factible, especula l’arqueòleg, és que tots dos morissin a conseqüència d’una malaltia que, insisteix, “no devia estar vinculada amb el part perquè el nadó està prou desenvolupat com per descartar-ho”.

De fet, el sexe i l’edat d’aquest nadó són dues de les novetats que Remolins revelerà al llibre. El que sí que avança són les noves datacions obtingudes a través del radiocarboni, que situen els enterraments de la Feixa del Moro entre el 3900 i el 3700 abans de la nostra era, i que converteixen els tres individus enterrats al jaciment en els primers lauredians de qui tenim constància física. I serien els primers andorrans si no fos per la Dama de Segudet, que va viure i morir entre el 4300 i el 4050 abans de la nostra era i que mereix, per tant, aquest títol honorífic.

L’ADN no ha pogut en canvi determinar si l’home inhumat a la cista veïna té algun parentiu o no amb els nostres dos protolauredians. Probablement formava part de la mateixa comunitat, i va ser enterrat en el mateix període, entre 50 o 100 anys abans. Perquè, això sí, es tracta d’un home, posem que d’entre 20 i 23 anys, i que feia cap a 1,65 metres d’alçada. Els estudis antropològics més recents proposaven que es tractava d’una dona, però de nou l’ADN va ser determinant: tenia raó Elisenda Vives, que fa ja 30 anys va dir que el primer lauredià va ser un senyor, i no una senyora.

Els cossos dels dos adults –si a una noia de 15 anys i a un noi de 20 els podem considerar adults– van ser enterrats sense caixa, amb els genolls flexionats, el cap, les mans i els colzes repenjats sobre el pit i amb el cos embolicat amb una mortalla. Sabem fins i tot què menjaven, gràcies a l’anàlisi dels isòtops estables de dents i ossos: la paleodieta dels nostres rebesavis s’ha demostrat rica en derivats de la carn, llet i formatge, com es pot esperar d’una comunitat essencialment ramadera, però també –oh, sorpresa– abundant en blat, que calia importar de zones amb excedent i que demostra que les nostres comunitats neolítiques estaven ja connectades amb les xarxes comercials que les abastien no només de productes com el sílex i la variscita –que no es produïen in situ– sinó també d’aliments. Per cert, Remolins també ha conclòs que les destrals polides que formaven part de l’aixovar dels nostres tres difunts no eren elements exclusivament votius sinó que abans havien servit per tallar carn, esquarterar animals i treballar la pell i fibres vegetals.

Sense deixar la Feixa del Moro, el volum inclou també articles sobre les restes d’estructures d’hàbitat i que s’hi van excavar –assenyaladament, forats de pal, murs de pedra i el fang cuit amb què es devien recobrir les parets– i, atenció, la reconstrucció ideal d’una cabana que serà també, amb tota seguretat, el primer edifici que es devia aixecar per aquí dalt. Promet, oi? Doncs tot això, a la tardor. Una mica més de paciència i prou.