“Vuy se ha tingut Concell de la Terra a instància dels senyors veguers a fi de publicar centencia criminal se ha folminada contra Guillem Castellà, alias Violes, treballador del lloch d’Arensal [...] La dita centència criminal conté que lo dit Guillem Castellà, alias Violes, és eixit condemnat a tres anys en un rem de galera, la qual centència, llegida i publicada, aprove lo present Concell”.

Així comença l’entrada del 12 d’octubre del 1739 del llibre III de les actes del Consell General, des d’aquesta setmana disponible en línia. Una mica, ja els ho diem d’entrada, ens ha permès topar amb el cas de Castellà, alias Violes, que presumiblement va acabar els seus dies remant en una galera del rei d’Espanya. El destí del pobre Violes ens pot inspirar certa compassió, imaginin la perspectiva de tres anys lligat a un rem, però el crim del qual se l’acusava era igualment greu, i en deixa constància una entrada anterior del mateix llibre, la del 17 de juliol: “Vuy se ha tingut Consell de la Terra a instància de monsieur Perpera, de la vila de Ax, veguer de estas Valls per Sa Magestat Cristianíssima, lo qual es vingut pe robrir Corts a vista de la mort violenta succehí en la parròquia de la Masana lo dia 14 de juny del present y corrent any de Joana Anna Castellà y Muixella, àlies Violes”.

El Violes havia pelat la dona, vaja, no sabem com ni en quines circumstàncies perquè el llibre d’actes és habitualment lacònic, i en aquest cas, també. El més probable és que el Violes fos condemnat per tan terrible crim a mort, que en el moment de la lectura pública de la sentència, alguna veu s’aixequés entre els assistents per demanar clemència. Amb això n’hi havia prou perquè, en un rampell de magnanimitat, el tribunal commutés la pena màxima. Recordin el cas de Manuel Bacó, el parricida escaldenc, a qui la pena de mort –agarrotat, glups– li va ser commutada pel desterrament a perpetuïtat a Nova Caledònia. Era el 1896 i no va sobreviure ni dos anys. No consta al llibre d’actes que Corts s’apiadés així del Violes, però també és cert que “tres anys en un rem de galera” feien tota la fila d’una condemna a mort a càmera lenta. Els detalls els sabrem si som capaços de localitzar el procés del Violes al fons de Corts que es conserva a l’Arxiu.

El que sí que recull és el relat detallat del ritual de la lectura pública de la sentència, i el cerimonial posa els pèls de punta: “Lo Concell a eixit de la presenta Casa en alà de dos en dos, y en últim los dos senyors vegeurs y jutge, y arribats a la plasa, a hons estava parada una taula al devant de la recoria searada de ella ab tres cadires, en la de la dreta se ha sentat lo senyor veguer de França, y en la del mitg lo senyor jutge, y en la se la esquerra lo senyor veguer del senyor bisbe. Y havent vingut lo pres lligat de brasos, conduït pel nuncio, per los dos senyors batlles, ab les guardes, se ha arrodillat devant del Tribunal, fent rotlle lo Concell, y en eixa forma se ha publicat la centència, y publicada se ha tornat en la presó per los dits senyors batlles, guardes y núncio”.

El llibre III inclou les actes del Consell entre el 1682 i el 1744, segueix l’I (1529-1639) i el II (1637-1682), i la sèrie conclourà els pròxims mesos amb el IV, amb les actes del 1743 al 1864, perdut des de mitjans segle passat i recuperat el març del 2024. El del Violes no és l’únic crim major que recull. Uns anys abans, el desembre del 1733, es repeteix l’escenografia, amb el reu desfilant en processó fins a la rectoria, “lligat de brassos, conduhit per lo núncio y guardat per los dos senyors batlles”. Arribada aquí la comitiva, “se a arrodillat devant del Tribunal, fent rotlle lo Concell y en eixa forma se a pubblicat la centència, y publicada se a tornat a la presó”. Recordin la fotografia de Romeu amb la lectura de la sentència de Bacó, el 1896, perquè el cerimonial i la posada en escena és calcada. De fet, la va codificar el 1748 Fiter i Rossell al Manuel Digest. I no és gens estrany perquè el bon Anton ja exercia de veguer episcopal. De fet, el llibre inclou el nomenament, el 12 d’octubre del 1737, i arran del ball de càrrecs que va seguir la mort de Simeó.

628 “casas i vehins”
Però tornem al 1733 i al reu que hem deixat de retorn a la presó. Anònim, perquè a diferència del cas Violes en desconeixem el nom i qualsevol altra circumstància del crim comès, i el del 12 de desembre és el seu primer i únic cameo. Però devia ser un crim greu perquè Corts li va imposar la “pena de relegació ha una isla nomenada per Sa Magestat Cathòlica per lo temps de deu anys”. De nou aquí haurem d’esperar que hi hagi sort i que el fons de Corts en conservi el procés. Veurem.

Però no només de crims, per molt true que siguin, vivien els honorables consellers del XVIII. Una de les primeres entrades del llibre, la del 4 d’abril del 1692, conté un interessantíssim digest sobre la població de l’Andorra del moment i de les necessitats per subsistir. Segons els seus comptes, “tindran estas sis parroquias entre totas sis-centas vint-y-vuyt casas y vehins, los quals, per a son sustento, necessitan de comerciar er tot lo principat de Cattalunya en moltas cosas necessàrias a sa vida humana”. I enumera les necessitats anuals de forma exacta i prolixa: “Tres mil y sis cargas de vi, mil y set-cents quintars de sal, dos-cents seixanta-cinch quintars d’oli, cent cargas de blat, mil dos-centas deu cargas de sègol en cullita midiana y en esteril moltas més, trenta quintars d’arròs, sinquanta quintars de pesca fresca o salada y moltes quinquellerias, que son telas grossas, panyos, cordas, fruytas, confituras, spécias y altres cosas que no es poden specificar per no saber-se las que se han de menester”.

Això, per no parlar del bisbe Simeó de Guinda, el campió de la nostra independència, de qui consta el jurament, el 19 d’octubre del 1715, i les tribulacions que va generar el sobtat decés, i la necessitat de proveir els càrrecs que quedaven vacants: “Vuy, dia 12 de setembe de l’any 1737, se ha tingut Consell de la terra a vista de haver Deu Nostre Senyor, en lo dia 27 del passat, disposat de la vida y ánima de l’Il·lustríssim senyor Don Simeón de Guinda y Apeztegui nostre amantíssim senyor, en lo lloch de Sant Julià y en la casa de la vicaria perpetua de aquella.”

Un altre dia parlem del barroc cerimonial que va seguir el jurament del seu successor, Jordi Hurtado, l’1 de desembre del 1738, i les constants friccions entre Consell i bisbe a compte del tabac i, és clar, del contraban.