Un virus amenaça d’exterminar la humanitat i els veïns de Llobarca lluitaran per sobreviure aïllant-se de la resta de l’univers. I tot això, des de la perspectiva de la Irene, urbanita de 12 anys trasplantada al Pirineu. Vet aquí la trama d’aquest spin- off apocalíptic d’‘Obaga’ que l’autor va presentar aquest vespre a La Trenca.

De vegades cal esperar fins al final, perquè és aleshores, amb els esfínters emocionals distesos, que surt el que el meu amic Oliver en diu el fato. La pregunta l'ha posat una altra amiga, la Montse, avui amb el barret d’editora: “Comences sempre les novel·les pel títol. Per què?” I amb això en va fer prou Albert Villaró, en la primera parada de la gira de presentació de Tercer origen, per bastir una teoria aplicada de l’art de titular en una lliçó i quatre casos pràctics.

El cert, ve a dir l’autor, és que les comença sempre amb un títol, que no és el mateix que el títol. Amb dues excepcions: La companyia nòrdica i precisament Tercer origen, a les quals va donar en concebudes el nom amb què van acabar veient la llum. Però això és l’excepció. Per exemple, Blau de Prússia –la primera aparició de Boix el Vidu, recordin– es va dir durant bona part de la gestació El Consell de la Terra “i n’estava contentíssim, fins que un dia vaig deixar d’estar-ho i vaig veure clar que havia de ser el que va ser”. Per no dir Els ambaixadors, que va passar per quatre fases diferents, com les dels coets: primer es deia Octubre; després, Gôtterfunken, l’espurna divina, i li va seguir Extracció de la pedra de la follia, abans d’arribar al definitiu pel quadre de Hollbach. I Obaga, aix, Obaga, el va portar pel camí de l’amargura: publicat inicialment per entregues al diari Segre amb el títol de Fas mala cara, Tomàs. En buscava un de nou perquè no l’acabava de convèncer, diu, “i un dia que vaig sortir a donar una volta en bicicleta vaig passar per una obaga i ho vaig tenir clar: aquest havia de ser el títol”. L’editora no era de la mateixa opinió: “Li vaig trucar immediatament per comunicar-li la meva gran troballa i a l’altre costat del telèfon es va fer el silenci:

–Ara et truco.

Al cap d’un quart d’hora efectivament em truca:

–He fet una enquesta entre el personal de l’editorial, i de quinze persones que som, jo soc l’única que sabia què volia dir obaga.

Afortunadament, va acabar cedint, però no m’ho va posar fàcil”.

Villaró ho té clar: “És una cosa misteriosa, això de titular. Al títol és on hi ha l’ànima de la novel·la, i un de postís o impostat a mi, com a lector, em condiciona”. Li augura problemes al de la que està a punt de concloure, un patracol de 400 pàgines que la setmana passada considerava acabada  fins que, oh, sorpresa, polint el començament “vaig adonar-me que n’havia de canviar el punt de vista”. Cagada pastoret. Però ho farà. Vol que es digui Kàntor, però intueix que l’editor ho passarà per l’adreçador. Veurem qui guanya. 

n fi, que per a ell l’important és tenir un títol, “sense això no em poso a escriure: una altra cosa és que acabi sent el títol definitiu”. Amb Tercer origen sí que va ser així. Però és que Tercer origen és una rara avis en la bibliografia ja considerable del nostre home: una novel·la juvenil –midle grade, en l’argot editorial de moment– que no renuncia al lector adult, que ret homenatge des del títol a l’immortal Pedrolo i amb què torna 40 anys després a Llobarca, el llogarret de la comarca de Lapena on transcorria Obaga: “Se’m va criticar molt aleshores el final obert que hi plantejava, amb el Tomàs i la Magalí que veuen pujar cap al poble el Seat Ritmo que condueix la Roser, la xicota d’ell. Embarassada, per cert. El Tomàs sap que disposa d’aquell impàs per decidir-se, durant uns instants especula amb la possibilitat de la bigàmia:

–“I per què no? Coses més estranyes s’han vist. Per provar-ho no hi perdria res. El no ja el tenia.”

Tenia ganes de tornar-hi i explicar d’una banda què havia passat amb el Tomàs de cal Mostatxo, i de l’altra, com els veïns del poble intenten sobreviure al cataclisme que amenaça d’exterminar la humanitat, perquè estem davant d’una novel·la apoca·líptica, en la línia de La carretera, La tierra permanece, La luz de mi vida i, és clar, el Mecanoscrit, “amb la diferènca que a la novel·la de Pedrolo l’Alba i el Dídac havien de sobreviure sols, i aquí és la comunitat de Llobarca la que lluita junta”. I tot, des del punt de vista de la Irene, una nena de 12 anys, filla de Sabadell, que s’acaba de mudar a un poble que s’assembla sospitosament a Estamariu i que està convençuda que aquella és la pitjor de les condemnes que li podien caure.

No es deixin enganyar: Tercer origen és literatura de la bona, que apel·la al sentit de l’aventura que atrapa el lector en formació i que a l’adult li permet experimentar emocions mig oblidades. Atenció als experiments metalingüístics (i metaliteraris), que n’hi ha, i un brindis a la salut del perspicaç jurat que la va descartar de cert premi de novel·la juvenil perquè hi veia “massa Viquipèdia”. Que deu li conservi la vista.