No sé si vostès s’han plantejat mai com voldran que sigui el seu comiat. Quan morin, estic dient, si és que mai els arriba aquest dia. Albert Villaró, sí, i ho té claríssim: res de parlaments ni sermons, diu: que sonin la Passacaglia de l’Àngel de la Guarda de Biber, la Ciaccona de Bach “i en acabat una arrossada per a tots els que vinguin (si és que ve algú)”. Fins i tot té el lloc on voldria ser inhumat, tot i que no està gens clar que sigui possible. Segons ell, el millor forat del món no és en realitat un forat, sinó un dolmen que hi ha damunt de Biscarbó, pujant cap al port del Cantó a mà dreta: “Probablement, el lloc més bonic on s’ha enterrat mai ningú”.

Doncs aquesta és una de les sensacionals revelacions que esquitxen Cadí (una biografia), el volum inclassificable que s’ha tret de la màniga. El va escriure d’una tacada, més aviat dictar-lo al mòbil, entre l’últim Cap d’Any i la vigília de Sant Joan, trescant amunt i avall pel Cadí –peripatètic, ja ho dèiem– i no hi ha ni trama ni acció, ni personatges ni diàleg. És un artefacte, diu, que fuig de la guia turística, molt més de l’excursionista, que es mou entre l’assaig memorialístic, el llibre de viatge (de quilòmetre zero, això sí) i el dietari de taco Myrga, que és el que inicialment havia de ser. A mig camí es va reconvertir en aquesta mena de diccionari sentimental, amb un centenar llarg d’entrades ordenades de forma alfabètica: “M’agraden els diccionaris perquè aporten un ordre il·lusori al caos, tot i no seguir cap altra lògica que la pura convenció alfabètica”. Cal dir que entre nosaltres el dels diccionaris sentimentals ha sigut un subgènere estrictament marginal. Però no a França, naturalment: Plon n’ha publicat un centenar i mig sota el títol genèric de Dictionnaire amoureux. És una col·lecció portentosa, amb títols consagrats al vi, als gats, al tennis, a l’aventura, al nord, a la mort, a l’espionatge, al País Basc, al mar, a Napoleó, a l’humor jueu, al rugbi, a Déu, a Mozart, a Espanya, a l’inútil (!) i, en fi, a tot el que es puguin imaginar, amb el colofó final: un Dictionnaire amoureux des dictionnaires. Això és el que jo entenc per un país civilitzat.

Tanta abundància és en aquesta banda del Pirineu impensable, perquè lamentablement no som francesos, però el Cadí de Villaró n’és una primera i estupenda aproximació. D’una banda perquè ens revela un Villaró íntim, quasi confessional, de vegades obertament líric –“Jo soc més paleta que no poeta”– i que es mou amb alegre desinhibició entre la descripció, la divagació i l’obert desvarieig. Hi trobaran totes les seves fílies (Francisco de Zamora, Toni Caus) i alguna fòbia (Javier de Burgos, el pobre Josep Pla: no el pot veure), les tirallongues de topònims –el Cadí està farcit de noms que semblen trets de la Terra Mitjana –d’Invernalia, si tenen menys de 40 anys: Tirimirili, el Sot del Morrà, la canal de Cristall, Prat Madastra, Bramasacs– i incursions inèdites en la mitologia familiar de l’autor: Per començar, la revelació epifànica que el pare de Villaró, soldat d’intendència del que quedava de l’exèrcit republicà que es retirava cap a França, va tenir el gener del 1939 en arribar a Castellciutat i veure als seus peus la vall de Segre: “Un cop acabés aquell malson s’instal·laria allà, en aquell territori fosc, probablement nevat, decididament hivernal”. I ho va fer: aquell mateix Nadal va obrir al número 30 del carrer Major de la Seu la pastisseria Cadí. Però també, poca broma, el lloc "més bonic de l’univers", que per si s'ho han demanat mai és Boscalt, “a mitja horeta d’Ansovell, en un coll per on passava el camí Cardoner”. I Boscalt era el nom que li hauria agradat posar a la seva filla. No va poder ser, perquè les mares manen molt, i la Clara es va quedar sense ser la primera Boscalt de l’estirp dels Villaró i, de fet, de la història de la humanitat.

A Cadí hi surten personatges com Artur Blasco, i de la seva mà els últims acordionistes de la serra –el Comare de Toloriu, el Ventura de cal Barba, el Jepetó d’Ansovell, el Coter de Pont de Bar, el Ponet de cal Xorro– i també Guillem de Belibasta i el camí dels Bons Homes, clar. Hi ha unes engrunes etnològiques, com l’exacta distinció entre orcs (“una distància amb el proïsme que es pot confondre amb la mala educació, però que és una mena de timidesa defensiva i de tot innòcua”), fers (“un esglaó per damunt de l’orc, amb els trets asocials una mica més accentuats”), i furros, a dalt de tot del Gradient del Caràcter Pirinenc (“perfecte destil·lar del comportament asocial pirinec”). Però a mi  m’agrada especialment quan exhuma de no sé on i com si res paraules que o feia mil llunes que no sentia dir, i menys que les llegia, o que directament no havia sentit mai, i que venen del fons del temps i de les generacions incomptables que ens han precedit: ascarroll, esbalçader, supo-supo, borromba, gatillop... i fer màgica, la meva preferida. Fer màgica!

Cadí és, en fi, un llibre petri i tel·lúric, líric i també epigònic, terminal, que retrata el que queda d’un sistema de vida mil·lenari, i que diu que ha suscitat més ecos entre els lectors que cap altre llibre seu: “S'ha convertit en una caixa de ressonància, potser perquè en una novel·la m’amago sota moltes capes de maquillatge i aquest m’ha sortit de l’ànima, aquí parlo a raig i a pèl, sense màscara ni filtre, amb la meva veu, la meva lletra, el meu nom i la meva suor”. Doncs és veritat.