Publicarà per Sant Jordi ‘Tercer origen’, ‘spin off’ d’‘Obaga’ amb cameo del Tomàs de cal Mostatxo trenta anys després.

Han passat vint anys, i es diu ràpid, des que Albert Villaró va donar la campanada amb Obaga. Sí, home, les peripècies del Tomàs de cal Mostatxo, que ja no és ben bé jove però tampoc acaba de ser un adult de veritat i que observa com passa la vida mentre cuida del seu ramat de vaques en un racó perdut del Pirineu que respon al nom de Llobarca. Llobarca, sí, llogarret de la comarca de Lapena, amb capital a Lagrau i veïna del marquesat de Somorra, potser comencen a lligar caps.

Som als anys 90, i Lapena s’ha especialitzat en el monocultiu del contraban, ofici honorable que practica sense gaires manies pràcticament tota la població adulta de la comarca, incloses les forces de l’ordre. El Tomàs s’ho mira amb escepticisme del tros estant, fins que un dia traficants, carrabiners i periodistes -i també, aix, la Magalí- desembarquen a Llobarca, i s’arma un sidral de por que l’acaba esquitxant.

Això era Obaga. L’escenari (un racó de Pirineu, territori fins aleshores inexistent a la literatura catalana contemporània), el tema (el contraban de tabac) i el llenguatge (la variant nord-occidental del català, sense complexos) van tocar la fibra del lector català, que gràcies a Villaró va descobrir el que passava al Far West del (seu) país. És a dir, aquí al costat. I va catapultar l’autor a les llistes dels més venuts.

Doncs bé, vint anys després, Villaró tornarà a Llobarca. Ho farà a Tercer origen, que ja veurem si respon a les reminiscències pedrolianes que promet i que Estrella Polar, un dels segells del Grup 62, publicarà a temps per Sant Jordi. De fet, Villaró n’està acabant de polir els detalls, però la criatura ja està pràcticament de camí.  Obaga està ambientada als anys 90, així que a dreta llei han passat tres decennis, i com molts altres veïnats del Pirineu Llobarca ha passat de ser el cul de món a experimentar una certa prosperitat. I aquest és l’escenari de Tercer origen, que Villaró defineix com una “distopia rural” i per on encara pul·lulen, no s’ho perdin, el Tomàs i la Magalí, que sembla que han resistit junts el pas del temps, i té mèrit perquè, recordin, fa trenta anys, de tot allò. Però ja no són els protagonistes, sinó figurants amb línia d’aquest prometedor spin off.

I per què ara, es demanarà legítimament el lector? “M’havia quedat el cuquet de Llobarca: què hi hauria passat, en aquests últims trenta anys? I això és el que intento respondre a la novel·la”. El que ha passat és que aquell poble ensopit i terminal viu una mena de renaixement, i que Villaró se n’hi ha anat per deixar-ne constància. El risc és evident, perquè Obaga va ser una sensació literària, amb traduccions al castellà (Guárdame las vacas) i al francès (Chasse à l’ombre), va pujar als escenaris de la mà de Torb Teatre i va estar a punt d’enfilar-se a la pantalla. Cal esperar que a Tercer origen també hi tindrà un paper ni que sigui testimonial el Marquesat de Somorra, qualsevol semblança amb les nostres Valls Neutres és qualsevol cosa menys pura casualitat, i que Joan Lluís Lluís descrivia al Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans com el paradís dels “turistes embussadors de carreteres, grans magatzems apareguts com un bolet, blocs de pisos aixecats en quatre dies”, i destí preferit dels francesos del sud, que quan tenen festa s’escapen a la Coma d’Arrall, “el punt de trànsit més lat del país, sempre emboirat i fred, a comprar caixes de pastís”. No cal que els faci un mapa, oi? La resposta, en fi, per Sant Jordi. 

Per matar el cuquet, un relat de ciència-ficció a ‘Tàndems fantàstics’ (i nou Boix en perspectiva)
Fa tres anys de La Companyia nòrdica, l’última (i estupenda) novel·la de Villaró. Molt de temps per a un autor prolífic i que els últims temps ens havia acostumat a publicar amb regularitat canillenca: títol nou cada dos, tres anys com a molt. Tercer origen arribarà per Sant Jordi del 2024, així que no és estrany que entremig s’hi hagi colat L’aprenent i el mestre, relat inclòs a l’antologia Tàndems fantàstics i singular per dos motius. O tres. El primer, que l’ha escrit a quatre mans amb el català Jaume Valor, novel·lista i també arquitecte, el detall no és gratuït. El segon, que s’estrena en el gènere, tot i que ja el va tastar a La Companyia nòrdica, que tocava com és sabut molts pals: l’històric, el negre i també el fantàstic. De fet, diu Villaró, “vaig ser un gran lector de ciència-ficció, i Lovecraft va ser de jove un dels meus autors de capçalera, com després ho van ser Perucho i Cunqueiro”. A L’aprenent i el mestre, un jove arquitecte es desplaça a certa localitat de la costa francesa per conèixer el seu admirat Corb, que podria ser (o no) Le Corbusier, i mantenen una interessantíssima i inquietant disquisició sobre qüestions com el pas del temps, la identitat i la impostura. El relat, com els altres nou que confirmen el volum, i tots deu escrits per parelles d’escriptors que s’han fet un nom a la literatura de gènere catalana, respon a un encàrrec de l’editorial (Spècula) amb una sola premissa: que toqués el concepte de “dualitat”. I apa. És el primer relat a quatre mans que Villaró escriu, “mai abans havia compartit un acte tan íntim i solitari com és l’escriptura, i el resultat ha sigut dolçament pertorbador”.

I no s’acaben aquí les novetats: després d’haver fet descansar quasi un decenni l’inspector Boix sembla que li ha arribat el torn, i una vegada remati Tercer origen es bolcarà en una nova aventura de Boix el Vidu. Serà la quarta, després de Blau de Rússia (2006), L’escala del dolor (2012) i La Bíblia andorrana (2015). Però no l’esperin abans del 2025.