No es deixin enganyar per una lectura superficial, per no dir banal, que trobarà a faltar en Vincles els grans noms de la pintura dels segles XIX i XX –Gauguin, Monet, Matisse, Sisley– que han anat esquitxant les vuit exposicions anteriors del Carmeny Thyssen. Tenir a l’abast una retrospectiva –camuflada, però retrospectiva– de Modest Cuixart (Barcelona, 1925–Palamós, 2007), un dels grans noms de la segona meitat del segle XX català, i just l’any que se’n commemora el centenari, és un rar privilegi que no hauríem de menystenir.

Però és que a més, el singular, sorprenent maridatge que proposa la comissària, Pilar Giró –i que consisteix a presentar cada tela de Cuixart acompanyada d’un dos, tres i si cal set obres de mestres catalans del XIX i del XX– depara autèntics descobriments. Mirin si no el cas de Carina (1995) i de Dorsina (1995), dos monumentals, els més grans de la mostra (fan 236 per 243 centímetres) en què s’encarna el Cuixart més eròtic i que Giró ha confrontat, atenció, amb dues joietes de Martí i Alsina, dos nus explícits i minúsculs datats al decenni del 1860 en què el pintor va retratar la seva model i amant, Dolors Oliva, i que conservava en la intimitat del taller per a, diguem-ne, ús propi. 

Només aquestes quatre peces ja justifiquen la visita. Però és que n’hi ha unes quantes més –setze parelles, de fet, de vegades trios i a vegades molt més– que repassen la trajectòria de Cuixart des dels inicis surrealistes a Dau al Set fins al retratisme de l’última etapa, passant per l’informalisme, l’abstracció i les anomenades construccions heteroplàstiques. Posats a triar, perquè la vida es corta y no llega la marea, decantem-nos per l’inesperadíssim trio que Giró ha format amb el díptic Adam i Eva (1966) i, atenció, Esbós de Júlia amb mantellina blanca, de Ramon Casas (1909). Les dues obres de Cuixart exsuden de nou un acusat, explícit i provocador erotisme –la poma al pubis femení a Eva, l’insolent i prominent membre (!) que s’intueix sota l’hàbit cardenalici a Adam. Què tenen a veure amb la Júlia de Casas, que ens sosté altivament la mirada, absolutament empoderada un segle abans d’aquestes noietes que es pensen que abans que elles arribessin les dones eren eternes menors d’edat?

Com diu Giró, les afinitats electives que ha establert a les parelles de Vincles –amb el patrocini, per cert, de Windsor & Meyers i CISA– ens insten a una nova lectura de les obres, seguint sempre la consigna de Cuixart, amb qui ella mateixa va col·laborar intensament des del 1996: “No fugis mai de la llavor que et proposa l’insòlit”. “He intentat ser fidel a l’esperit cuixartià: mantenir desperta la curiositat i les ganes d’innovar, i buscar la mirada que ens descobreix un món nou”.

I així és com ha arribat a la proposta més bàrbara, més agosarada, més iconoclasta de Vincles, que curiosament no gira, millor dit, no orbita al voltant de Cuixart, sinó de Modest Urgell. Per concretar, sobre una espectacular marina al voltant de la qual s’han disposat set petits paisatges de Cuixart que sembla que s’hagin escapat de la peça mare. Una distribució que trenca totes les convencions expositives, i que precisament per això s’avé amb el tarannà de l’artista, que a partir dels anys 60 va anar deixant de banda l’informalisme, que s’havia convertit com qui diu en trending topic i havia perdut la seva càrrega contestatària, per retornar progressivament a la figuració. Com diu el conservador general de la col·lecció Carmen Thyssen, Guillermo Cervera, “de vegades el més sensat i a la vegada el més trencador és demanar-se no per què fas una cosa com la fas, sinó per què no s’ha de poder fer així?”