Saben vostès, i si no els ho dic ara mateix, la meva debilitat pels personatges secundaris, pels marginals, pels perdedors. A dreta llei, no es pot dir que Germana de Foix (1487-1517), segona esposa de Ferran el Catòlic, reina d’Aragó, virreina de València i, atenció, cosenyora d’Andorra, fos precisament una perdedora. Però és d’entrada l’antipàtica, la dolenta d’entre les úniques quatre cosenyores de la nostra història quasi mil·lenària i que els historiadors Carles Gascón i Claudine Pailhès han cartografiat a la sintètica, essencial monografia que va presentar ahir al Consell General. Fins al punt que si Isabel de Foix (1398-1423) és, en la terminologia dels autors, “la primera”, Caterina de Navarra, “la qüestionada” (pel seu oncle), i Joana III de Navarra, “la protestant”, la pobra Germana és “la no volguda”. La “pretendenta”, en va dir el síndic. I és clar, n’hi va haver prou amb aquests amables epítets perquè me n’hi anés de pet quan vaig tenir l’exemplar a les mans. Es mereixia, aquest tracte quasi desdenyós, com si fos una convidada a qui no s’ha pogut excloure de la festa però amb qui ningú no té gaires ganes de topar-s’hi?

Doncs mirin, resulta que no. I que és més aviat al contrari. Perquè és ni més ni menys que gràcies a ella que Andorra és avui l’Estat número 184 de les Nacions Unides, i no la 43a comarca catalana. Antecedents: Ferran el Catòlic, amb qui Germana s’havia casat el 1505 –Isabel havia mort l’any anterior i ja saben: More’t, Anton, que qui es queda ja es compon– entra a Pamplona el 24 de juliol del 1512 i completa la conquesta del regne de Navarra. La meitat meridional, al sud dels Pirineus. Els reis de Navarra (i comtes de Foix), Joan d’Albert i Caterina, es retiren al Béarn. Com a torna d’aquest conflicte, també cauen al sac de Ferran els dominis catalans de la casa de Foix: el bescomptat de Castellbò, la vall d’Àssua i la vila de Rialb. Som al 1512. Un any després, en un rapte de generositat, Ferran cedeix a Germana els títols catalans de la casa de Foix: els que acabem de dir més la Vall Ferrera i, atenció, les Valls d’Andorra. Som al 28 de gener del 1513, i la conseqüència d’aquest trencaclosques dinàstic és que els andorrans van tenir en endavant dues cosenyores: Germana de Foix i Caterina de Navarra, que no havia renunciat a les seves prerrogatives. Simplement, Ferran se les havia confiscat.

Què van fer els nostres rebesavis, quan el 1513 va tocar pagar la quèstia a la cosenyora francesa? Doncs abonar-la a Caterina: “Amb aquesta iniciativa”, diuen els autors, “els andorrans feien una arriscada esmena a la totalitat de la donació del cosenyoriu d’Andorra a la reina Germana de Foix, i mantenien la subordinació a la seva cosina, Caterina, a qui havent pagat la quèstia reconeixien com la seva cosenyora legítima”. Contra tot pronòstic, Germana no va alçar la veu ni va reclamar el que segons la donació “perpètua” de Ferran li corresponia com a cosenyora que també era d’Andorra. És legítim demanar-se què hauria passat si se li hagués posat entre cella i cella exercir de fet, i no només de dret, com a cosenyora d’Andorra, i quina hauria estat la reacció del seu marit, Ferran, per fer efectius els drets de Germana. I la resposta no cal buscar-la gaire lluny: només cal recordar quin va ser el destí de Castellbò, Àssua, Rialb i la Vall Ferrera.

No va ser així, per algun motiu que els autors desconeixen, Germana no va moure un dit per Andorra, i no és en absolut exagerat sostenir que va ser gràcies a la seva reial indiferència que dimecres el cap de Govern, Xavier Espot, va assistir a la 81a Assemblea General de les Nacions Unides.

No sé vostès, però dir-li “no volguda” a Germana de Foix és ser molt desagraïts. Més aviat es mereix un monument, al costat del bon Simeó de Guinda.