Vint anys de pallasses

El festival bufa espelmes amb Virginia Imaz, Gardi Hutter i l’estrena mundial del nou espectacle de Pepa Plana.

Tornen les pallasses. El curs passat van haver de deixar el nas vermell al calaix, com tothom. Però l’any sabàtic ha servit per aixecar un cartell que més que un cartell és una reivindicació del gènere i del Festival Internacional d’Andorra la Vella, àlies FIPA: la basca Virgina Imaz (Sex o no sex) i la suïssa Gardi Hutter (La costurera), referències mundials del gènere i velles conegudes de la casa, i  naturalment Pepa Plana, fundadora, directora i ànima de l’invent, que compareixerà amb l’estrena mundial de Si tu te’n vas, espectacle de ressonàncies francòfones –segur que ja estan taral·lejant Léo Ferré– amb què la pallassa catalana assaja un format inèdit, el del trio, al costat de Nan Valentí i Lola González. 

La tercera edició del FIPA –vuitena si comptem les cinc de la primera etapa, entre el 2001 i el 2009– tindrà lloc del 14 al 16 d’octubre, i com en les últimes cites, sota cobert: les cinc funcions es repartiran entre el Comunal (Imaz, Hutter i Plana) i la Llacuna, amb dues prometedores propostes: Clara del Ruste, actriu de llarga trajectòria i veterana dels Joglars que debuta amb el nas vermell (Clareva, dirigida, atenció, de Jango Edwards!) i l’acròbata Cristina Solé, que s’estrena també com a pallassa amb  un humor estrictament gestual (Weet Floor). 

El FIPA manté, en fi, el format minimalista amb què el 2018 va ressuscitar d’entre els morts, dos espais, tres jornades i cinc espectacles, en lloc de la setmana llarga i les desenes de pallasses que hi van arribar a desfilar els anys de les vaques magres. Però la millor notícia és que ha sobreviscut a la Covid, que el Comú hi continua creient i que a partir de l’any que ve recuperarà la periodicitat anual i el calendari habitual, que era i serà al maig.

El cas, deia ahir Pepa Plana, és que el FIPA celebrarà els primers vint anys on toca, que és a l’escenari, que ja hi haurà temps de créixer i que una cita tan marcadament de gènere com aquesta continua sent en la seva opinió necessària: “La voluntat última d’un festival de gènere és naturalment desaparèixer, que la normalitat –és a dir, la paritat– arribi a les programacions i que no calguin vies paral·leles. Però el cert és que encara no hi hem arribat, i que la presència de directores, actrius, dramaturgues i també de pallasses no està normalitzada”.

La prova, conclou, és que el FIPA va ser el primer festival de l’univers consagrat exclusivament a la comicitat femenina, que dos decennis després, cites  similars han proliferat com bolets arreu del món –n’hi ha a Rio, Hèlsinki,  Viena i Barcelona– i que continua sent necessari, diu, crear espais singulars per donar visibilitat a les pallasses. .