Com ens recorden els tòpics, el que és bo es fa esperar, i per tant el concert de divendres no en va ser una excepció. Uns instants aprofitats per fer-la petar amb altres espectadors: “Hem comprat les entrades a les sis de la tarda. Al Di Meola és una llegenda, cal saber perquè”, confessaven. Desconec si aquesta qualitat de llegendari va permetre que el trio que estava anunciat en el programa del festival, es convertís a l’hora de la veritat en un quartet a l’escenari. Un fet sense importància però que ja anunciava que els músics que teníem davant, eren capaços fins i tot de saltar-se les lleis més elementals de l’aritmètica.
El músic de Nova Jersey ens va recordar que feia una trentena d’anys que no venia a Andorra i va encetar el concert amb una composició recent, Fandango, que formarà part del seu nou àlbum. En escoltar les primeres notes del quartet em van venir al cap unes reflexions que li havia llegit feia poc al filòsof i escriptor Jordi Graupera, en el seu assaig Perplexitat. Durant els vuit anys que aquest autor va viure a Nova York, va intentar convertir-se en un especialista en jazz, amarant-se de tota la informació al seu abast. Però un bon dia, en un concert a Brooklyn, es va adonar que només gaudiria del jazz si l’escoltava i es deixava endur. Amb tanta teoria, els arbres no li deixaven veure el bosc. Un pensament idoni per a seguir el concert de Di Meola. Cal pensar que el públic, que gairebé omplia la sala, també ho va interpretar així, donada la poca quantitat de mòbils que van sortir de les butxaques durant l’esdeveniment.
Com que ja enraonava amb la guitarra, Di Meola va tardar molt a presentar una nova peça, Ava’s dance in the moonlight, dedicada a la seva filla, que als cinc anys va voler ser ballarina. I no va faltar la versió de la cançó dels Beatles Norwegian Wood. Ja l’original va resultar molt innovadora, donat que George Harrison hi incorporava un sitar. La gràcia de la versió de Meola, és que feia sonar la seva guitarra com si fos un sitar i només calien els acompanyaments del tablista indi Amir Kavhtekar per a que l’aire hindú, que ja s’intuïa en altres peces, es fes del tot palès. Però aquest percussionista de Bombai ens tenia reservat un dels moments més aplaudits de la nit al costat del bateria i també percussionista Sergio Martínez, de Madrid. En quedar-se tots dos sols a l’escenari, el que va començar com una baralla de galls, es va convertir en un diàleg, on fins i tot la veu humana actuava com a instrument.
La darrera peça del concert es va reservar per a la cançó Mediterranean Sundance, que Di Meola havia interpretat al costat de Paco de Lucía, posant un gran colofó a la festa. Una peça on el guitarrista polonès Adam Palma va deixar el lloc a Manuel Lasso. Abans de sortir de la sala, se’m va escapar davant dels veïns de butaca. “I ara, jo com ho explico, això?” “Fàcil”, em van dir, “virtuosisme”. “Mira [va prosseguir] jo no soc massa d’aquest tipus de música, però a aquest home calia veure’l en directe!”
